diumenge, de desembre 15, 2024
Ziga-zagues (2)
Aquesta por a la pèrdua s’ensuma també en Rilke tot i l’intent
de solució per mitjà de la figura de l’àngel, que unificaria l’aquí i l’allà,
l’altra banda del visible, l’invisible, a més d’un desig més o menys confés i
profund d’algun tipus de fusió: la terra que s’endolceix per acollir-nos. És
poc clar que hi hagi un déu flotant per l’esquena de la paraula, però sí que hi
ha una sentor del diví, i sempre la presència d’allò espiritual transcendent.
Els orientalistes es mouen també, si fa no fa, en
aquest àmbit, indeterminat per definició o necessitat: no se sotmeten a la
matèria, pura aparença canviant i perible, però tampoc l’abandonen del tot: la
mar hi és, només s’ha d’entendre que ella és nosaltres i nosaltres ella,
metàfora vàlida per a tot l’univers, amb molt de contacte amb els corrents
místics de les nostres tradicions ―les religions, teories i construccions
derivades del Llibre.
Per la banda dels positivismes i neopositivismes varis, el fort reduccionisme i el difícil de conciliar-lo amb el que es desprèn de la comuna, més o menys, natura humana: desig, anhel, falta, prevalença de l’experiència viva per damunt de la mesura i la dada, capacitat d’obertura a l’esdeveniment, al ser..., els farien ―a hores d’ara, assuaujades, si no depassades, les etapes dures del paradigma― força irrellevants per a esperits crítics en actiu. En el fons, conseqüència de l’ascendent d’una raó plenipotenciària, també fóra la por, a perdre el jo (pre)dominant ―prolongació de la raó dominant, en el doble sentit de prevalent i conquistadora del món― i a perdre’s amb la pèrdua, per dir-ho amb traç gruixut.
