diumenge, de desembre 15, 2024
Ziga-zagues (3)
Pors. Pors arreu. O diguem-ne reticència, vincle, habitud, llar
del jo... Res segurament de tant humà, no som pas déus. Però, i la paraula? La
paraula és en l’origen; com diu Agamben, o Plató abans d’ell, més enllà no és possible
anar..., si més no, amb paraules. Benjamin distingeix entre la paraula divina,
creadora, i la humana, de segon ordre, nominativa, ja gramaticada, creadora en
el seu nivell (diríem, re-creadora), dotadora de sentit, si bé sempre movible,
mai no exhaurible ―un corrent del judaisme proposa que tota paraula és ja
continguda en el Tetragramaton―. ¿Gosaríem dir que, entre la paraula divina i
la humana, o la de la lògica i la del poeta, hi ha l’espai, infinit,
abismal, in-contenible, en què pot habitar veritat? Heidegger diria amb matisos
que sí, però ell també sembla conscient que es pugui quedar curt i al final
afegeix allò de: “només un Déu podria escatir-ho”.
Del Gènesi al logos, o de Jerusalem a Atenes, o del lògic al
poeta, hi ha una navegació per aigües intranquil·les. El pes del visible és
molt alt, pors ancestrals irredemptes, recuperades i reforçades al llarg de
bona part dels segles de la nostra era, pesen com les forces poderoses de la
gravetat i frenen la possible obertura a l’invisible de què parlava en els
nostres temps Kandinski o a l’infinit que s’obre, levinasianament dit, en la
relació i acolliment de l’altre. Potser, contra el pes afeixugant dels principis
hegemònics al món que habitem, seria més important per al futur de l’humà, no
pas la dinàmica d’activitat i consumpció a ultrança ―plena de mentalitat
dominadora, si no depredadora, i de consecució immediata de satisfaccions i
resultats, dotada alhora de tanta fe com qualsevol altra de les que denostem a
diari―, sinó una d’oberta, receptiva a l’adveniment del que, amb paraula i
sense paraula, no és per norma visible però sí realment existent.
