divendres, de gener 31, 2025
Diamants i cendres
He tingut un somni. Anava amb algú, volíem sortir d’una casa,
gran, però no trobàvem la porta per fer-ho o eren tancades. Començàvem a sentir
un neguit creixent quan, de sobte, se’ns acosta algú i ens acompanya fins a una
altra porta que hi havia en una habitació del costat que no havíem vist o no
havíem sabut veure. Era la sortida.
D’ençà del temps més reculat, els somnis reclamen
interpretació. La significació immediata que li trobo en aquest és que ens
passem la vida amunt i avall, sempre accelerats, sense adonar-nos ni reconèixer
o bé deixant de cantó coses, fets, persones, esdeveniments, que són ben bé al
costat nostre, que ens freguen, ens toquen, però que no som capaços d’entendre o
de fer-hi res. N’hi ha que romanen llargament. Una mica trist, oi? En fi, no
tothom és igual d’inepte, inhibit o poruc.
Ara, de seguida ve al cap una altra interpretació de caire
més col·lectiu que no pas individual: sempre
hi ha algú, quan et trobes en un destret o més dolent encara, disposat a
ajudar-te. Segur que la majoria n’hem fet l’experiència al llarg dels anys.
I és que, allò humà, encara aguanta, a despit d’apocalíptics i espavilats.
Parlem i parlem de pèrdues, personals, socials, còsmiques o
subterrànies; unes com a resultat del pas del temps; d’altres, de canvis en les
condicions reals o existencials de la vida que no podem controlar, o per simple
accident. Ens n’omplim la boca i ens escarrassem a creure-ho, i, de fet, hi ha
un bon grapat de raons per fer-ho. Però potser hauríem de girar, de tant en
tant, el cap i aprendre a veure o a fixar-nos en els diamants que brillen entre
les cendres (el pes del cinema, disculpeu), aquesta solidaritat i generositat
inherents que sempre hi han brillat. Salvem-los, els diamants. Salvem-nos. Salvem
prou de sentit perquè valgui, tot plegat, la pena.
