divendres, de gener 03, 2025
La xenofòbia de sempre
No recordo si era l’any 69 o el 70. Dos companys i jo
mateix, aleshores militants actius antifranquistes, vam fer un viatge pel nord
d’Itàlia, a través d’una organització cristiana, que ens va permetre, anant d’una
família a l’altra, convivint-hi, anar des dels Dolomites fins a Gènova passant
per Venècia, Parma, Torí o Milà, entre d’altres llocs. A tot arreu ens van
rebre amb els braços oberts i ho compartiren tot amb nosaltres, des del menjar
i les llars fins als cotxes. És una de les experiències que més m’han marcat al
llarg de la vida: hi ha bondat al món, solidaritat, encara que no ho sembli
gens.
Durant el viatge, però, vam topar també amb la part fosca de la
tan mitificada Europa democràtica. A la frontera amb França (anàvem amb tren)
vam comprovar com amb la més mala llet verbal i la brutalitat física més descarada,
feien fora del tren un immigrant que anava al nostre costat i no tenia papers:
les policies són, si fa no fa, quan cal, a tot arreu igual ―cosa, d’altra
banda, que ja havia constatat, amb tanta o més contundència, en un viatge a París
l’any 68, poc després del maig insurreccional d’aquell any.
A la tornada a Catalunya, també en tren, tot travessant
França, una dona que seia al nostre davant, mentre més malament que bé hi parlava
amb un francès de pena, contemplant-nos tots tres, comentà que, de la tríada,
jo era l’únic que podia passar per europeu. No se li alterà gens ni mica l’expressió
al dir-ho, potser perquè donà per fet que els altres dos no l’entenien. Heus
aquí, la imatge que, Pirineus amunt, es tenia del que hi ha Pirineus avall, i
no solament llavors. La xenofòbia, el racisme de fireta, més o menys inconscient,
irracional sempre, és tan europeu com el nostre, si no més.
