divendres, de gener 17, 2025
Quanta → ∞
Surto al balcó, La gran
ciutat és a tocar de l’ull, però els anys i la gent d’obra han obtingut,
de l’antic domini del primigeni oceà, la
cortesia d’enretirar-se, ancestre com és de tot des que cessà el, diguem-ne,
primer no-res i les aigües de passa lenta s’avingueren a ser el que són. Vist
des d’aquí, semblen ben bé blaves, per més que l’astúcia dels ulls ens enganyin
i omplin de color un batibull d’àtoms que a tot estirar tenen els ossos de llum
pura, vestida de voluntat de ser un cop traduïda a quanta. Encerats, el món se’ns
apar hermós, hoste del miracle. Quin sentit té? És creditor, l’atzar, del folc
poètic de l’ull?; deutora, la paraula, del brou sobreexcitat d’un més que
vellíssim temps, o era abans del temps?; no pesa gens, aquest riu profund que ens
mou i renova i ens fa sentir que som i que, només pel fet que som, som
nosaltres, els qui sentim, els creadors?; perquè, ben mirat, no és res de res,
el riu, si no nosaltres, que som cridats a morir tan sols per perdurar,
després, com a gotes del corrent, avall o amunt, tant se val, perquè són elles,
el riu, el som, no pas com a ressò d’eternitat, sinó com a il·límit batec, només
presència sense baldó ni esquena, el
temps en derisió completa, amb l’altre, sense mis incorporats, innecessaris ja
el tu i el jo, cap pena per servir, una rumor solament a tall d’immensa mà
oberta. La paraula d’entrada?; de sortida també?; una darrere paraula per fer
justícia al tot i tot ésser i alçar-ne veritat? No diguem que no, si és el cas
de paraula, no d’explicar, sinó de casa, llar d’infinitud on habitar-nos, infinitèsims
i infinits alhora.
