dilluns, de març 31, 2025
Cristal·lografia
Entre el verd i el moll,
fugen els homes, o ho sembla:
cinta de plata a ells. De
fugir a anar no hi ha, sovint, gaire
diferència. Priva el dubte: el
que és vist, no basta, i, de cop,
és cristall brut que a l’ull,
més del color que de la línia, li arriba,
potser, de travessar-lo de dret.
dimarts, de març 25, 2025
Vanitas
Ara ets aquí, amb tots els ferros i arreus,
arbres, rius, bilions d’aus, cànids, quadrúpedes,
bípedes, i aquestes foteses dites
eines d’espessor tècnic per a una vida millor.
De sobte, però, tot t’és món fos, exhaurit
el motí del temps que et vivia.
Pedreta o heroi, diamant o ametlla,
res no farà que el pit o el pols se sotragui mai més
ni que plori l’ull pel que veié un cop o podia
tornar a veure. Diuen alguns: nega’t
en el que és més gran que tu, què?, si el que és
és sempre el domini irreductible de la mort.
dilluns, de març 17, 2025
De zero a infinit, o a la inversa
el món, el ball d’electrons de l’ésser
eixit a la mort ―l’arc que hi du és etern
però és temps encara. Qui viu?,
la Vida, viu. Quin sentit tindria, si no,
aquesta descàrrega de llum a la llum oberta,
aquest cor d’àtom de carn infinit
que en dreta ciència és, si fos cert
que n’és el múscul que el plega i desplega?
dimecres, de març 12, 2025
De deserts i selves
Des del punt de vista artístic, plàstic sobretot, Catalunya,
durant els segles XVII, XVIII i bona part del XIX, fou poc menys que un desert
a despit dels esforços fets per trobar-hi algun tresor destacable, i no tan
sols illots com ara el rector de Vallfogona, si és que és realment un cas remarcable
literàriament parlant.
I tanmateix, a cavall dels segles XIX i XX i després del
preàmbul de la Renaixença, es produeix una autèntica explosió: modernisme, noucentisme (aquest més aviat com
un intent de consolidació), impressionisme, surrealisme i demés
vanguàrdies, abstracció, informalisme, orientalisme, racionalisme, que continua
fins ara.
Posar-hi noms fóra interminable; per dir-ne alguns: Gaudí i companyia, els Mir, Casas, Fortuny,
Gargallo, els grans Miró, Tàpies i Dalí, Puig, els Sert, Coderch, Bofill,
Miralles, i tants d’altres, a més dels àmbits literari i musical, en què passa
el mateix.
La pregunta és: què
féu o propicià que, com aquell qui diu, d’un desert se saltés a un segle amb
figures tan destacades i en tanta quantitat, no ja a nivell local, sinó
universal (si més no, en la part d’atmosfera cultural homogènia a la
nostra)?
S’han fet propostes. Per la meva part i com a comentari forà
a la més mínima expertesa, penso que sí, que podríem mirar allò de la
infraestructura, si encara se’n diu així, i trobar-hi desenvolupament
industrial, econòmic, erupció dels valors comunitaris, col·lectius, de
geografies i pobles en cerca de reconeixement, de la facilitat de les
comunicacions, dels viatges, de l’extensió de l’educació...
Bé, segur que és útil i cert. Però, n’hi ha prou per explicar
l’enormitat del salt en tres segles? No és, això de la infraestructura, una
mica mecanicista? La creació és del mateix ordre que la producció amb xifra,
pes i volum? Allò humà s’esgota en pols de sortida i d’arribada? La matèria
mateixa, com s’ha dit, no és cosa viva, llum? Com deia Brecht, el benvolent,
aixeca el dit i pregunta.
dimarts, de març 04, 2025
Cavall fosc
A la claror del dia o a despit seu,
del gris, el negre o el blanc, l’home del fum diu
el que ningú hauria de voler sentir a dir:
el seu bessó matà el pare. L’ombra
cau sobre el món o hi puja o hi dura, res
no hi fa que el qui ha caigut s’alci cop i cop
front del cavall, dreçat amb el poder
del múscul negríssim amunt,
res no hi fa perquè l’ombra no és d’ara,
sinó presència sense clapa, cova
des de l’origen. Cap seny
tindria per propòsit d’escatir quan fou
que clavà el sofriment la dent
entre els qui respiren de ple i els qui no hi arriben:
l’ésser humà du nafra des que el primer àtom
s’insinuà en el no-res capaç. Som, cridem,
ens dubta el dubte, amem, mentre
el no cicatritzat trau se’ns bada tant com pot.
Pot dir que viu, aquell qui mal mai no ha viscut?
Cometes fugaços, brillem; l’or, només,
que es descolga, no es dol. L’altre,
el que s’il·lumina i mor, murmura i canta i pateix, és
una espurna de llum amb veu que plora i sent
i s’exclama i riu. Un riu tacat de vermell.
