dimecres, de març 12, 2025
De deserts i selves
Des del punt de vista artístic, plàstic sobretot, Catalunya,
durant els segles XVII, XVIII i bona part del XIX, fou poc menys que un desert
a despit dels esforços fets per trobar-hi algun tresor destacable, i no tan
sols illots com ara el rector de Vallfogona, si és que és realment un cas remarcable
literàriament parlant.
I tanmateix, a cavall dels segles XIX i XX i després del
preàmbul de la Renaixença, es produeix una autèntica explosió: modernisme, noucentisme (aquest més aviat com
un intent de consolidació), impressionisme, surrealisme i demés
vanguàrdies, abstracció, informalisme, orientalisme, racionalisme, que continua
fins ara.
Posar-hi noms fóra interminable; per dir-ne alguns: Gaudí i companyia, els Mir, Casas, Fortuny,
Gargallo, els grans Miró, Tàpies i Dalí, Puig, els Sert, Coderch, Bofill,
Miralles, i tants d’altres, a més dels àmbits literari i musical, en què passa
el mateix.
La pregunta és: què
féu o propicià que, com aquell qui diu, d’un desert se saltés a un segle amb
figures tan destacades i en tanta quantitat, no ja a nivell local, sinó
universal (si més no, en la part d’atmosfera cultural homogènia a la
nostra)?
S’han fet propostes. Per la meva part i com a comentari forà
a la més mínima expertesa, penso que sí, que podríem mirar allò de la
infraestructura, si encara se’n diu així, i trobar-hi desenvolupament
industrial, econòmic, erupció dels valors comunitaris, col·lectius, de
geografies i pobles en cerca de reconeixement, de la facilitat de les
comunicacions, dels viatges, de l’extensió de l’educació...
Bé, segur que és útil i cert. Però, n’hi ha prou per explicar
l’enormitat del salt en tres segles? No és, això de la infraestructura, una
mica mecanicista? La creació és del mateix ordre que la producció amb xifra,
pes i volum? Allò humà s’esgota en pols de sortida i d’arribada? La matèria
mateixa, com s’ha dit, no és cosa viva, llum? Com deia Brecht, el benvolent,
aixeca el dit i pregunta.
