dimarts, de març 04, 2025
Cavall fosc
A la claror del dia o a despit seu,
del gris, el negre o el blanc, l’home del fum diu
el que ningú hauria de voler sentir a dir:
el seu bessó matà el pare. L’ombra
cau sobre el món o hi puja o hi dura, res
no hi fa que el qui ha caigut s’alci cop i cop
front del cavall, dreçat amb el poder
del múscul negríssim amunt,
res no hi fa perquè l’ombra no és d’ara,
sinó presència sense clapa, cova
des de l’origen. Cap seny
tindria per propòsit d’escatir quan fou
que clavà el sofriment la dent
entre els qui respiren de ple i els qui no hi arriben:
l’ésser humà du nafra des que el primer àtom
s’insinuà en el no-res capaç. Som, cridem,
ens dubta el dubte, amem, mentre
el no cicatritzat trau se’ns bada tant com pot.
Pot dir que viu, aquell qui mal mai no ha viscut?
Cometes fugaços, brillem; l’or, només,
que es descolga, no es dol. L’altre,
el que s’il·lumina i mor, murmura i canta i pateix, és
una espurna de llum amb veu que plora i sent
i s’exclama i riu. Un riu tacat de vermell.
# posted by Manuel Ballester @ de març 04, 2025 
