dimecres, d’abril 30, 2025
Mort ençà, mort enllà
Naixem, ens reproduïm (cada cop menys) i morim. Té cap
sentit, això? Som mera biologia a l’empara de l’atzar, la necessitat i
l’oportunitat? Un joc cec de racionalitat ad hoc i no li busquis
els tres pèls al gat?
Segur, hi ha qui no li cal res més: “he vist naus en flames més enllà d’Orió”,
diu el de Ridley Scott, “ara toca morir”, per més que ni ell volia morir: el que es desconeix pot ser causa d’espant o
inquietud.
L’home, teoritzava Heidegger (li concedirem que es referia a
l’ésser humà, sigui home o dona o mig i mig o un terç o res o el doble de
cadascun), és l’ésser que es qüestiona el ser i ser i s’ho pregunta, i,
afegim-hi a tall de precisió, aspira al sentit i no pot deixar de
fer-ho.
D’aquí, mites, religions, aquestes altres religions més o
menys paganes que són els comunismes, anarquismes, comunitarismes..., a banda dels
retorns a i demés utopies de tota mena; deixem els preppers fora.
La mort, dintell o mur, buit o no-res, còsmic o invisible cors o consciència gran o petita, per ella mateixa, nos ens aportarà cap resposta mai, aproximada o ferma. A l’hora de la veritat, compte, tan sols, el que haguem obrat “cap a fora i cap a dins” en el temps que duràrem al jardí. La resta, si n’hi ha i per dir-ho bíblicament, ens seria donat de més a més.
