divendres, d’abril 04, 2025
Sobre el dubte
Què fou primer, la paraula o el subjecte que la
parla?
La paraula ho crea tot, el món, les coses, nosaltres.
Com hauríem pogut crear allò que ens conté?
La paraula fa que, el que és, sigui, que tingui
sentit l’univers sencer, això donat que ja era aquí abans que hi arribéssim. La
paraula, si es pot dir així, és l’univers de l’univers, la font de tot
plegat o el seu úter. Prenent de biaix no recordo bé si Freud o Lacan: “là
où quelqu’un parle, il fait jour”.
Podríem proposar, fent un pas més, que un tal univers
és una mena de Verb fet carn?, tindria sentit?
No, esclar, si ens movem dins la premissa que només el que
és falsable en té (de sentit), ara, llavors què en té?, res? Per definició,
podria ser. I, de fet, hi ha qui ho ha apuntat, si no afirmat.
És possible, viure sense atorgar o trobar sentit (entre
altres coses, al viure mateix)? Sobreviure, segur, és a dir, respirar, menjar,
reproduir-se, morir; al capdavall, hem deixat mai de ser “animals” (cossos, si
voleu)?
Però, viure?, ergo, estimar, desitjar, voler,
imaginar, lamentar, perdonar, explicar(se), entendre(‘s)...
Potser, aleshores, se cerquin altres respostes, cap de
falsable, però amb sentit: Vida, Consciència o Fons bategant còsmics, Buit,
Matèria o Llum viva, Déu...
Com és natural, també podem pensar que, cal, una resposta
(ferma, última, la Veritat)? I, què fóra, aquesta veritat? Qui la garantiria?
O també, s’ha de triar? O encara, si en trio una, l’he de
mantenir en exclusivitat?
No ho sé, però m’atreviria a dir que el dubte salva. Si no
hi ha ni un gram de dubte, tots som nazis en potència.
