dimarts, de maig 27, 2025
Oh, l'art
L’art conceptual català, que sembla ser una continuació,
diuen, de l’art pobre italià, partia de premisses que podrien ser resumides dient
‘fer coses irracionals amb mitjans racionals’. En destacaven els happenings. Un
dels més sonats, en el doble sentit habitual de la paraula, fou el que realitzà
(ho explica Victoria Combalia en les seves memòries), l’artista Jordi Benito a
la Fundació Miró, posada en marxa feia poc, en què, suspès al damunt d’una
parella nua en plena relació sexual, es deixava caure sobre el toll de sang,
vessat per un bou o un brau prèviament escorxat en directe davant els
espectadors, i s’hi rebolcava.
Més enllà de les eternes teoritzacions d’avantguarda de
l’avantguarda eterna sobre la necessitat de despertar l’espectador ―els
qui hi eren presents devien estar ja prou desperts― i d’esquinçar les camises
de força del món artístic dominant i dominador ―tradicionalista, mercantil,
interessat, manipulador...―, potser caldria preguntar-se si qualsevol activitat
artística en qualsevol camp no hauria de tenir en compte, o fins fonamentar-se,
en un punt de partida previ: es tracta
de crear, és a dir, de fer ex-sistir alguna cosa nova que abans no hi
era, fer-nos d’alguna manera divins, o tan sols de dur al màxim la
narcissització dels jos buscant a qualsevol preu la miserable ―curta, finita,
evanescent― glòria pròpia, o, dit altrament, el vulgaríssim épater le
bourgeois?
