dijous, de juliol 31, 2025
Franco
Llegeixo al diari que en el marc d’un conjunt de
manifestacions artístiques diverses, se’n du a cap una consistent a jugar a
futbol amb el cap simulat (?!) d’una figura històrica, en aquest cas, el de
Franco, el dictador, assassí, repressor cruel, espoliador, violador, colpista,
repartidor de misèria i no acabaríem. El comentari d’alguns participants: “marededeu, quin gust!”.
No hi estètica sense ètica. Fer el mateix que feien
feixistes i nazis i tants d’altres (com, ara, els israelians) degrada moralment,
socialment i culturalment. Si a sobre s’hi troba cap goig a fer-ho, vol dir que
potser podríem haver estat també en l’altre camp o ser-hi. L’art no és res si
no aporta res de nou, creatiu i de millora intrínseca al món. Si no, és tan
sols una adaptació perfecta a la societat del xou permanent que som.
divendres, de juliol 11, 2025
Puja la febre
el seu espès respir per l’estesa de gespa
de l’ésser viu, el fred perí en algun viaducte
del que, en natura dat, s’esgarrià
entre les cordes vibràtils del productor.
Homo faber.
On és la carn que dol?, el finestral
d’on fer pujar a l’oïda el clam,
la tremolor o la por a la por?
És cert, són, els anys, anats; però,
què se’n féu, del temps?, no dura?, no deixa
ni un mil·límetre de pols?
A voltes sembla el cos una pietosa faula
revelada emboscat pathos. Ningú
pot fer-hi res si són les mans absents, de l’altre.
Reneix, llavors, l’infant que morí mai,
sarments de vinya vella extraviats un dia.
dijous, de juliol 03, 2025
Joànica
Vivim temps de ressonància bíblica. El món s’acaba. Guerres,
canvi climàtic, extinció d’espècies, noves malalties de difusió universal i
ràpida, cada cop més pocs amb més poder i més pobres (absoluts o relatius) amb
menys, desaparició progressiva dels recursos hídrics, exclusió, xenofòbia,
materialisme únic de la producció a ultrança, desaparició de qualsevol mena de
fons utòpic, de qualsevol imaginable discontinuïtat, antropofàgia de tota poesi
de base i destinació humanes, per no parlar del cada vegada més celebrat
transhumanisme (?). El món, s’acaba?
Quan era petit, els veïns de l’escala es coneixien,
enraonaven, s’ajudaven en el que fos (i es barallaven per la roba estesa), els
amics compartien i repartien, els meus pares acolliren gent a casa durant dies
i dies, més d’una i dues vegades, que no tenien on anar o on estar-se, la gent
se solidaritzava i, dins de la pobresa i desinformació generals, tenia
consciència “original” del bé i del mal. No era pas cap paradís i, com sempre,
maldats, rancúnies, odis, violències, misèries morals i personals, i el llarg i
etern (?) llangardaix fosc de sempre, hi eren i fins abundaven. Però era viu el
fons humà que, diuen, ens caracteritza.
Quan un veu els Trup/Musk, Gaza, la misèria ètica europea,
la corrupció generalitzada, la tensió armada creixent i cada cop amb més
capacitat destructiva (però cal defensar-se!, de què?, de qui?, per què?), la
fragmentació o més aviat atomització social multiplicada, el pensament únic
estès arreu, el viure a curt termini, l’exigència o necessitat de satisfaccions
immediates (qui pot), l’absència de pensament crític, col·lectiu i individual,
la confusió dantesca a les xarxes, l’esclafament induït per la massa aclaparadora
de dades, i seguiu, seguiu... No sembla, per tornar als ensums bíblics, que
estem caient, a velocitat de volums celestes, en l’apocalipsi, joànic o qualsevol
altre?
