divendres, d’agost 22, 2025
Vicent Todolí
Llegeixo Vicent Todolí, Quisiera crear un jardín. Amb
una trajectòria remarcable com a director d’institucions museístiques i com a
curator ―diu Vicent que aquest “a cura de” expressa millor la feina; també impressiona
més―. Un bon dia decideix tornar a l’origen, la casa pairal on va néixer i es
va fer, on el seu pare tenia i hi havia encara tot un conreu de varietats
tarongereres. És aquí que es re-troba ell mateix, una pàtria petita, la de
debò, res a veure amb les grans elaboracions típiques i patriòtiques. A la fi, podrà
crear realitat, més diversificada i, prova i error, natural i nova. Heideggeraniament
parlant, es podria dir que acompleix o ho intenta el seu projecte existencial.
Enveja sana.
La lectura acabada, aquest lector es queda amb el regust d’haver-hi
trobat molt jo, com si el fet sol d’existir no bastés i hagués de
testimoniar-se als ulls dels altres, que fos reconegut, per poder haver existit
de cert. Atès el currículum, esperava trobar-hi alguna digressió tocant a obres
rellevants o no que Vicent valora o valorava o a algun dels autors o a l’art en
si, del qual es limita a reproduir una definició d’un seu amic brasiler: “l’art com a allò inútil però imprescindible”,
suggestiva, però, com tota definició, inútil també. Amb prou coherència, l’arquitectura,
diu, més d’un cop i de dos, no és art, perquè no és inútil, té una funció, o, en
el millor del casos, a la vista de certes obres que han proliferat les darreres
dècades, seria més aviat escultura.
És un llibre, cosa sempre d’agrair, breu, però al petit rumiador
que sóc l’ha decebut una mica ―problema meu, no caldria si no―: molt todolisme en la línia del meu lloc al món
i poca carn visiva relacionada amb l’art o fins la cultura en general, per més
que la fruita en formi part i s’al·ludeixi, de passada i un si és no és
segonejat, a Ferran Adrià.
