dijous, de juny 10, 2021
Boles
BOLES
Una de blanca i una de vermella.
No, blanca no, vermella: si hem de jugar,
juguem fort. Tira’n una, ai; au, vinga,
l’altra, flèndit; cap pòsit gros: terrissos.
El nombre també compta; com la glòria,
som tan petits! Ho exigeix l’obra,
que crida a bolcar-s’hi, o no, o a puntetes,
poc o gaire, i restar a l’aguait. Atipa
la terrissa? Tomba’t, retomba’t, en aquest pati
no hi ha res més, i encara que ho reclamis,
trobaries la plata o l’or, un sí,
cap cavitat despulla?, i on seria
el temple de la reclamació? Guardem, però,
el to feréstec: res no és d’ara o d’abans,
els anys, els segles, són sols rojos
de braseret menut, ni un nimbe
no inflamaria els que ens escalfa els peus,
és poc de poc, i el desig,
una flora sempre tardana, o prompta.
A desgrat, però, de tanta orla de fireta,
juguem, perquè en cadascun d’aquests flocs
de terrissa misèrrima s’hi toca el fons,
vida, gaudi, sofriment, mort,
la foguera on ens rostim, única, inextingible.
(L’autor del poema és l’autor del bloc.)
