divendres, d’agost 12, 2022
Zuriza
Quan el Bernat tenia
un any, vam anar amb un quatre llaunes, que en dèiem llavors, ple de motxilles
i una canadenca, a acampar a la vall de Zuriza, al capdamunt de la vall d’Ansó,
un lloc encara molt poc alterat, tret de l’activitat ramadera tradicional i
alguna petja fòssil resultat del combat del maquis contra el dictador. Vam instal·lar
la tenda a la vora del riu, no hi havia zones senyalitzades d’acampada ni cap
lloc preparat per poder-ho fer, ho fèiem tal com raja, només mirant que la
pluja (n’hi havia, sembla, més que ara) no ens arrossegués.
Fèiem el menjar amb un càmping-gas, avenços tècnics del temps, no ens preocupava gens si el sol ens abrasava la pell, cosa de la qual en pago ara les conseqüències, ni la més absoluta falta de qualsevol confortabilitat, perquè era, i tant, el que buscàvem: la natura en estat natural, les sensacions més originàries que el cos fóra capaç de sentir en aquesta suposada relació quasi pura amb la terra i l’aigua, el somieig, sabut i insabut alhora, que formàvem part d’un tot, i aquest tot, ho era tot.
Eren les hores de glòria, joves i vius fins al moll de l’os. Res no ens atemoria. La mort?, cosa d’uns éssers estranys, aliens, que tothom anomenava vells. Era la vida en la seva més plena facticitat, però també en la plenitud del seu existir: érem possibilitat gairebé pura, llibertat, els capitans del nostre present i el nostre demà. O això ens imaginàvem. Estimàvem, ai, de manera natural, sense plantejar-nos-en ni poc ni gaire les profunditats o les significacions, ni quina era la nostra deriva en l’indeturable flux del temps. Vivíem, per dir-ho així i si fos possible, que no ho és, al dia. El famós present, que deixa de ser-ho tan bon punt és i viu en la més decidida complexitat. Ens enganyàvem? Home, què és l’existència, si no un re-néixer i un re-situar-se constants a la recerca de certeses sempre provisionals, de sentit? Si d’alguna cosa no ens hem de penedir, és d’haver buscat, i de vegades trobat, aquestes fites del camí.
Ens banyàvem en l’aigua fredíssima del riu i hi rentàvem els plats i el que fos, fèiem vida de sol a sol. L’únic luxe permès era que, de tant en tant, jo em llevava d’hora i amb el cotxe baixava fins a Ansó, dotze o catorze quilòmetres de revolts (quina bestiesa, oi?), a comprar-hi tortes amb què ens lliuràvem a fastuosos esmorzars. Entràvem a Navarra, en visitàvem els poblets, quanta pedra, els boscos espesseïts, parlàvem amb els vilatans. Un ramat de vaques ens va mig esclafar la tenda però no ens va fer desistir. I hi fèiem l’amor. Sí, al llarg dels anys, vam tenir moments difícils, ella i jo, però, a despit de tot, el vincle es va anar fent més fort que les estrebades. N’estic content, ara que la vida és ja existir escatit. Ens hem fet l’una a l’altre el que ham anat sent.
Per a les caminades, dúiem el Bernat a l’esquena en una de les típiques cadiretes de l’època. L’últim dia de ser-hi, mentre m’enfilava per un fort pendent, la Xita, que anava un pèl al darrera, es va quedar clavada a mig pujar. Per ajudar-la, vaig treure’m el Bernat de l’esquena i el vaig deixar a terra sense mirar-m’hi gaire, ai las!, i el nen va començar, ell i cadireta, a rodolar pel pendent. Fins a baix. Vaig precipitar-m’hi, esclar. Com és que no es va fer res, ni la més petita rascada? Hauria de creure en alguna providència o àngel particular? Ni tan sols plorava. Però per mor de prudents, vam decidir d’aplegar les precàries possessions i tornar a Barcelona perquè li fessin una revisió com cal, que va anar bé. Vam tornar-hi, a les valls, amb el Bernat i l’Andreu, tots quatre, tot i molt viure encara per mastegar.
Fèiem el menjar amb un càmping-gas, avenços tècnics del temps, no ens preocupava gens si el sol ens abrasava la pell, cosa de la qual en pago ara les conseqüències, ni la més absoluta falta de qualsevol confortabilitat, perquè era, i tant, el que buscàvem: la natura en estat natural, les sensacions més originàries que el cos fóra capaç de sentir en aquesta suposada relació quasi pura amb la terra i l’aigua, el somieig, sabut i insabut alhora, que formàvem part d’un tot, i aquest tot, ho era tot.
Eren les hores de glòria, joves i vius fins al moll de l’os. Res no ens atemoria. La mort?, cosa d’uns éssers estranys, aliens, que tothom anomenava vells. Era la vida en la seva més plena facticitat, però també en la plenitud del seu existir: érem possibilitat gairebé pura, llibertat, els capitans del nostre present i el nostre demà. O això ens imaginàvem. Estimàvem, ai, de manera natural, sense plantejar-nos-en ni poc ni gaire les profunditats o les significacions, ni quina era la nostra deriva en l’indeturable flux del temps. Vivíem, per dir-ho així i si fos possible, que no ho és, al dia. El famós present, que deixa de ser-ho tan bon punt és i viu en la més decidida complexitat. Ens enganyàvem? Home, què és l’existència, si no un re-néixer i un re-situar-se constants a la recerca de certeses sempre provisionals, de sentit? Si d’alguna cosa no ens hem de penedir, és d’haver buscat, i de vegades trobat, aquestes fites del camí.
Ens banyàvem en l’aigua fredíssima del riu i hi rentàvem els plats i el que fos, fèiem vida de sol a sol. L’únic luxe permès era que, de tant en tant, jo em llevava d’hora i amb el cotxe baixava fins a Ansó, dotze o catorze quilòmetres de revolts (quina bestiesa, oi?), a comprar-hi tortes amb què ens lliuràvem a fastuosos esmorzars. Entràvem a Navarra, en visitàvem els poblets, quanta pedra, els boscos espesseïts, parlàvem amb els vilatans. Un ramat de vaques ens va mig esclafar la tenda però no ens va fer desistir. I hi fèiem l’amor. Sí, al llarg dels anys, vam tenir moments difícils, ella i jo, però, a despit de tot, el vincle es va anar fent més fort que les estrebades. N’estic content, ara que la vida és ja existir escatit. Ens hem fet l’una a l’altre el que ham anat sent.
Per a les caminades, dúiem el Bernat a l’esquena en una de les típiques cadiretes de l’època. L’últim dia de ser-hi, mentre m’enfilava per un fort pendent, la Xita, que anava un pèl al darrera, es va quedar clavada a mig pujar. Per ajudar-la, vaig treure’m el Bernat de l’esquena i el vaig deixar a terra sense mirar-m’hi gaire, ai las!, i el nen va començar, ell i cadireta, a rodolar pel pendent. Fins a baix. Vaig precipitar-m’hi, esclar. Com és que no es va fer res, ni la més petita rascada? Hauria de creure en alguna providència o àngel particular? Ni tan sols plorava. Però per mor de prudents, vam decidir d’aplegar les precàries possessions i tornar a Barcelona perquè li fessin una revisió com cal, que va anar bé. Vam tornar-hi, a les valls, amb el Bernat i l’Andreu, tots quatre, tot i molt viure encara per mastegar.
# posted by Manuel Ballester @ d’agost 12, 2022 
