Atzabeja

"Se modifica alguna cosa, según la concepción de Marx, en las relaciones de dominación entre los seres humanos –ha de modificarse significa: deben desaparecer–, pero el dominio incondicionado de los seres humanos sobre la naturaleza permanece intacto en él, de modo que podría decirse que la imagen de la sociedad sin clases en Marx, como formuló en una ocasión Horkheimer, tiene algo de una gigantesca sociedad anónima para la explotación de la naturaleza."

"Hay que plantear la pregunta por si, de hecho, esta objetividad que ha sido presentada como condición necesaria y que subsume al sujeto abstracto es, de hecho, lo más elevado; o si ella no sigue siendo más bien lo que Hegel le reprochó en su juventud, a saber: precisamente lo externo, lo coercitivamente colectivo; si ese repliegue hacia esta instancia presuntamente superior no significa una regresión del sujeto, que había conquistado su libertad con un tormento infinito, con esfuerzo."

(Theodor W. Adorno) 

# posted by Manuel Ballester @ de setembre 19, 2023 0 comments

Com en una mena d’etern retorn nietzscheà, torna al primer pla, en el front públic del pensament que es vol crític i, potser i sobretot, autocrític, la reflexió tocant a la divisió de les esquerres, discussió tan antiga com elles mateixes, ja secular en més d’un sentit i sense que se n’anticipi cap canvi de lluny ni de prop, tot i que el sol fet que es parli d’esquerres, en plural, ja podria ser interpretat com un avenç en relació amb èpoques passades, quan el pensament únic realment existent vivia tan sols del “o meva o de ningú”, amb les funestes conseqüències habituals.

Qüestió insoluble?, potser sí, ja que les esquerres pensen, mentre que les dretes es limiten a expressar i retenir els seus sols interessos mercadomaterials o de raó pràctica de dominació, presentant-ho tot de forma molt més elemental i clara per al vianant de la història de què parlava l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán ―tipus d’intel·lectual del que, fa temps, estem per desgràcia en desempara―. I passem de llarg, per inoportunitat d’hora i lloc, de la potencial crítica subreptíciament suggerida amb l’al·lusió als interessos i al paper que tindrien en una dotació final de sentit.

La revolució ara o permanent? Fer foc nou o anar incrementant el vell? La via directa o l’altra/es? Mantenir-nos purs o emmerdar-nos amb els detritus vigents? Robespierre o els menxevics? La revolució o guanyar la guerra? Ja tinc una edat, per dir-ho suau. El meu pare fou un destacat dirigent anarcosindicalista al front de la primera, crec, col·lectivització formal que hi hagué, la dels ferrocarrils de l’alt Llobregat. En algun moment passà a formar part dels trentistes, el que li comportà les corresponents crítiques i alguna cosa pitjor per part d’altres corrents, i carregà al final amb una condemna franquista a trenta anys de presó. Ai, els traïdors.

Desfem camí. Per més que coincideixin els fins, si més no sobre el paper, no solament les vies, sinó els mitjans per arribar-hi seran sempre discutits. ¿Caldria tenir present que a més d’éssers col·lectius som, i potser primer de tot, individus, subjectes, pacients i actients (uix)? Amb consciència i autoconsciència? S’ha dit i teoritzat que, quan decidim, escollim, actuem, ja ho fem sempre tard, que hi ha pressupòsits previs a qualsevol decisió o elecció —venim al món en un moment històric determinat, al si d’una família, d’un grup, d’una societat, de valors, socials, culturals, morals, configurats, sempre en canvi—, i que el que fem, com a mínim en part, és, després, racionalitzar les decisions preses in pectore amb anterioritat a tot pensar racional. D’aquí la importància de mantenir l’esperit crític i autocrític ben despert. Com deia Brecht, aixeca el dit i pregunta, això per què?

Cal fer una nova Commune o acumular forces? Podem o Sumar? Moltes de les protestes multitudinàries al món criden: què volem?, justícia (o el que sigui); quan ho volem?, ara. El maig del 68 cridava: siguem realistes, demanem l’impossible, o, sous les pavés il y a la plage. De Horkheimer al surrealisme d’acció directa. El problema és que en els mitjans estan continguts els fins, cosa atestada de la manera més terrible per nazis i estalinians. ―Diguem, de passada, que aquest dilema seria també, esquerres dellà, el de l’independentisme, encara que el que s’hi planteja no és pas la revolució o el canvi del Sistema, sinó tan sols l’administració de pressupostos propis i fronteres. La qüestió de la llengua mereix un capítol a part.

Les esquerres, tret de moments puntuals, estan dividides i condemnades a seguir-ho estant. Són moviments ideològics, vull dir, hi pesen molt les idees, les arrels, si es pot dir així. Però siguem realistes, i ara de debò: entre la tortuga i Aquil·les, el que se’ls ha de demanar, a les esquerres, és anar trobant mínims comuns denominadors que permetin fer un pas endavant als uns i als altres. Que no se’ns mengi la por al desconfort.

Confesso que no sé si és possible, malauradament hi ha una tendència universal ―més pronunciada, potser, o tan sols més explícita―, al món nord-occidental, fins i tot una exigència, racional i no, a posseir la Veritat, i això és molt perillós. Les conviccions són les presons, deia Nietzsche. Al món sublunar que habitem —cada cop menys, ens l’estem carregant—, ¿no hauríem de convenir que no hi pot haver Veritat, amb majúscula, sinó només veritats parcials i sempre provisionals? No hi ha éssers privilegiats que detinguin majúscules: ho faria tal vegada Déu, si hi fos, i no hi ha manera de saber-ho. Com a éssers humans finits, mortals, potser ens caldria una mica més d’humilitat en tots els àmbits i escarrassar-nos a aconseguir acords per mínims o petits que semblin —¿hi ha acords petits, o una esperança creixent contra tota esperança?. 

# posted by Manuel Ballester @ de setembre 08, 2023 0 comments