dilluns, de setembre 23, 2024
Lezama Lima
"... exigía
del intelectual la servidumbre al mecanismo de un absoluto causal, para que
abandonase su posición verdaderamente heroica de ser, como en las grandes
épocas, creador de valores, de formas, el saludador de lo viviente creador y
acusador de lo amortajado en bloques de hielo, que todavía osa fluir en el río
de lo temporal."
(Paradiso, Lezama Lima)
dimecres, de setembre 18, 2024
Ofídia
sempre hi ha claror a llevant
per més que no la veiem
als ulls, els ulls,
els nostres preciosíssims ulls,
són hostes o hostatges
d’espesses i feixugues ones
de llum, no hi veuen
com hi pot veure, diguem, un cos
que se sap la cara de l’envés
del que hi veu més.
Compte, una paraula
és una descàrrega intensa
de claror, sí, però el cos
ha de pair-la com a filla putativa seva,
perquè la claror, aquesta, aquesta,
és l’àspid
que ens mossega i diu: mireu-me,
sóc final, fi i començament.
dilluns, de setembre 09, 2024
Sermó de muntanya
Sortint de casa a mà esquerra hi ha camins, o a la dreta. Ja
n’he caminat uns quants, acompanyat, sol, no sabria dir amb qui em perdia més,
amb mi o amb l’altre, pesa el desig a cada banda i hi crida sempre la por ―ei,
ei, gos, què bordes?
Ara que hi caic, la casa, on és? No sembla pas, el món, jaç de
sojornar-hi per qui no trepitja fort. La gravetat hi és massissa, fa falta
múscul ferri, voluntats de jos amples i
ments amb corassa per fer-s’hi un lloc. Ets feble, tou?; abandona, ves-te’n, fon-te,
ressaga’t pel camí fins que no siguis ni tan sols un microscòpic punt a
l’horitzó, o ajup-te amb els de les benaurances. ¿Ah, no et fa el pes l’home
nietzscheà nou, vell de fet, original, no pas esgarriat, el que balla i balla
un cop escopides les febres que no el deixaven dreçar? Au, va, convingue-m’hi, ballar
sense (cap?) fi és un pèl avorrit i feixuc, i a sobre, com et guanyes la vida? ―fotut
gos, treu el morro d’aquí, pudent!
No pares de caminar. Pas a pas, contemples, des de la vora, distants,
els nuclis densos de gratacels: cúmuls enormes de diners, victòries, reptes
superats, rècords de tota mena, fites amb el nom del líder llaurat a cada era:
esportiva, política, cultural, artística, comunicativa, social, religiosa, i continua,
continua, la llista és llarga ―ei, ei, gos, ara s’hi pixa, que vols que t’estaqui
al puny?
És cert, en aquests temps nostres es folla quan i amb qui et
dóna la gana (ui, els nostres paridors), es té el que es vol tenir o el que ordena
la darrere tendència, al capdavall no et pots quedar al marge dels qui marquen
el pas i diuen cap a on, el què i el com, t’arrisques, si no, a caure dins del
pou profund dels loosers, a ser una caqueta més, esclar que, podries pensar,
destacar, diferenciar-se del ramat, no consisteix, tal vegada, ara mateix, a
ser, per decisió pròpia, looser? ―gos, gos, cony de bestiola, ja t’hi cagues i
tot, passa a jaure!
De sobte, el camí s’obre, una gran plana, poca ombra, pocs rugits,
encara més poc soroll, molt poc de tot, només bípedes singulars o en grupets de
nombre granment disminuït: vols dir que són encara humans?, perquè, allò humà, des
de l’aqueu fins ara, no és allò de sempre en guerra?, en canvi aquests d’aquí
tenen un posat tranquil, poques necessitats, no demanen gaire, i, fixa’t, el poc
que tenen ho ofereixen, ep, sense insistir, si ho vols bé i, si no, també; sembla,
a més, que sobre saber que moren, i qui no ho sap?, hi pensen, alguna atzagaiada
com ara: què en fas o què n’has fet, del temps que se t’ha concedit a la Terra?
―Ei, ei, merda de bestiola, em mira i se li despenja la baba, no saps què dir?,
quines penques!
diumenge, de setembre 01, 2024
Maria Aurèlia Capmany
Acabat de sortir del que llavors era servei militar
obligatori, pèrdua absoluta de temps tret d’alguna amistat excepcional, vaig
estar uns mesos a la deriva pel teatre-escola o escola de teatre Adrià Gual, que
el Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Capmany havien muntat a la cúpula del
Coliseum, a la Gran Via de Barcelona. Allà vaig conèixer, sense mantenir-ne
després la relació, gent destinada a sonar una mica més endavant, com ara el
Ventura Pons, l’Emma Cohen, la Montserrat Carulla, que em féu una gran
impressió, i algú altre.
Un dia, en un assaig de no recordo quina obra en què jo hi era present tan sols per fer bulto, no hauria pogut fer res més, una parella d’actrius trigava a sortir a escena. La Maria Aurèlia, amb aquella manera directa i esclatant de fer i dir les coses que tenia, va començar a cridar-les, i quan a la fi van sortir, va deixar anar: “noies, em pensava que us havia agafat un treball!”. Entenguem-nos, hauria pogut dir el mateix dient: ei, ulls, orelles, caps, manteniu-vos sempre a punt, atents al que arriba o ha de venir o serà. Així veia jo la Capmany, oberta a l’altre i a allò altre que pugui esdevenir. No són fàcils d’habitar aquests ordes.
