Atzabeja

He tingut un somni. Anava amb algú, volíem sortir d’una casa, gran, però no trobàvem la porta per fer-ho o eren tancades. Començàvem a sentir un neguit creixent quan, de sobte, se’ns acosta algú i ens acompanya fins a una altra porta que hi havia en una habitació del costat que no havíem vist o no havíem sabut veure. Era la sortida.

D’ençà del temps més reculat, els somnis reclamen interpretació. La significació immediata que li trobo en aquest és que ens passem la vida amunt i avall, sempre accelerats, sense adonar-nos ni reconèixer o bé deixant de cantó coses, fets, persones, esdeveniments, que són ben bé al costat nostre, que ens freguen, ens toquen, però que no som capaços d’entendre o de fer-hi res. N’hi ha que romanen llargament. Una mica trist, oi? En fi, no tothom és igual d’inepte, inhibit o poruc.

Ara, de seguida ve al cap una altra interpretació de caire més col·lectiu que no pas individual:  sempre hi ha algú, quan et trobes en un destret o més dolent encara, disposat a ajudar-te. Segur que la majoria n’hem fet l’experiència al llarg dels anys. I és que, allò humà, encara aguanta, a despit d’apocalíptics i espavilats.

Parlem i parlem de pèrdues, personals, socials, còsmiques o subterrànies; unes com a resultat del pas del temps; d’altres, de canvis en les condicions reals o existencials de la vida que no podem controlar, o per simple accident. Ens n’omplim la boca i ens escarrassem a creure-ho, i, de fet, hi ha un bon grapat de raons per fer-ho. Però potser hauríem de girar, de tant en tant, el cap i aprendre a veure o a fixar-nos en els diamants que brillen entre les cendres (el pes del cinema, disculpeu), aquesta solidaritat i generositat inherents que sempre hi han brillat. Salvem-los, els diamants. Salvem-nos. Salvem prou de sentit perquè valgui, tot plegat, la pena.

# posted by Manuel Ballester @ de gener 31, 2025 0 comments

Surto al balcó, La gran ciutat és a tocar de l’ull, però els anys i la gent d’obra han obtingut, de l’antic domini del primigeni oceà, la cortesia d’enretirar-se, ancestre com és de tot des que cessà el, diguem-ne, primer no-res i les aigües de passa lenta s’avingueren a ser el que són. Vist des d’aquí, semblen ben bé blaves, per més que l’astúcia dels ulls ens enganyin i omplin de color un batibull d’àtoms que a tot estirar tenen els ossos de llum pura, vestida de voluntat de ser un cop traduïda a quanta. Encerats, el món se’ns apar hermós, hoste del miracle. Quin sentit té? És creditor, l’atzar, del folc poètic de l’ull?; deutora, la paraula, del brou sobreexcitat d’un més que vellíssim temps, o era abans del temps?; no pesa gens, aquest riu profund que ens mou i renova i ens fa sentir que som i que, només pel fet que som, som nosaltres, els qui sentim, els creadors?; perquè, ben mirat, no és res de res, el riu, si no nosaltres, que som cridats a morir tan sols per perdurar, després, com a gotes del corrent, avall o amunt, tant se val, perquè són elles, el riu, el som, no pas com a ressò d’eternitat, sinó com a il·límit batec, només presència sense baldó ni esquena, el temps en derisió completa, amb l’altre, sense mis incorporats, innecessaris ja el tu i el jo, cap pena per servir, una rumor solament a tall d’immensa mà oberta. La paraula d’entrada?; de sortida també?; una darrere paraula per fer justícia al tot i tot ésser i alçar-ne veritat? No diguem que no, si és el cas de paraula, no d’explicar, sinó de casa, llar d’infinitud on habitar-nos, infinitèsims i infinits alhora. 

# posted by Manuel Ballester @ de gener 17, 2025 0 comments

Per a qui li interessi, he obert un altre blog per a textos en castellà:

xeniteiapoet.blogspot.com

# posted by Manuel Ballester @ de gener 07, 2025 0 comments

No recordo si era l’any 69 o el 70. Dos companys i jo mateix, aleshores militants actius antifranquistes, vam fer un viatge pel nord d’Itàlia, a través d’una organització cristiana, que ens va permetre, anant d’una família a l’altra, convivint-hi, anar des dels Dolomites fins a Gènova passant per Venècia, Parma, Torí o Milà, entre d’altres llocs. A tot arreu ens van rebre amb els braços oberts i ho compartiren tot amb nosaltres, des del menjar i les llars fins als cotxes. És una de les experiències que més m’han marcat al llarg de la vida: hi ha bondat al món, solidaritat, encara que no ho sembli gens.

Durant el viatge, però, vam topar també amb la part fosca de la tan mitificada Europa democràtica. A la frontera amb França (anàvem amb tren) vam comprovar com amb la més mala llet verbal i la brutalitat física més descarada, feien fora del tren un immigrant que anava al nostre costat i no tenia papers: les policies són, si fa no fa, quan cal, a tot arreu igual ―cosa, d’altra banda, que ja havia constatat, amb tanta o més contundència, en un viatge a París l’any 68, poc després del maig insurreccional d’aquell any.

A la tornada a Catalunya, també en tren, tot travessant França, una dona que seia al nostre davant, mentre més malament que bé hi parlava amb un francès de pena, contemplant-nos tots tres, comentà que, de la tríada, jo era l’únic que podia passar per europeu. No se li alterà gens ni mica l’expressió al dir-ho, potser perquè donà per fet que els altres dos no l’entenien. Heus aquí, la imatge que, Pirineus amunt, es tenia del que hi ha Pirineus avall, i no solament llavors. La xenofòbia, el racisme de fireta, més o menys inconscient, irracional sempre, és tan europeu com el nostre, si no més. 

# posted by Manuel Ballester @ de gener 03, 2025 0 comments