dimarts, de maig 27, 2025
Oh, l'art
L’art conceptual català, que sembla ser una continuació,
diuen, de l’art pobre italià, partia de premisses que podrien ser resumides dient
‘fer coses irracionals amb mitjans racionals’. En destacaven els happenings. Un
dels més sonats, en el doble sentit habitual de la paraula, fou el que realitzà
(ho explica Victoria Combalia en les seves memòries), l’artista Jordi Benito a
la Fundació Miró, posada en marxa feia poc, en què, suspès al damunt d’una
parella nua en plena relació sexual, es deixava caure sobre el toll de sang,
vessat per un bou o un brau prèviament escorxat en directe davant els
espectadors, i s’hi rebolcava.
Més enllà de les eternes teoritzacions d’avantguarda de
l’avantguarda eterna sobre la necessitat de despertar l’espectador ―els
qui hi eren presents devien estar ja prou desperts― i d’esquinçar les camises
de força del món artístic dominant i dominador ―tradicionalista, mercantil,
interessat, manipulador...―, potser caldria preguntar-se si qualsevol activitat
artística en qualsevol camp no hauria de tenir en compte, o fins fonamentar-se,
en un punt de partida previ: es tracta
de crear, és a dir, de fer ex-sistir alguna cosa nova que abans no hi
era, fer-nos d’alguna manera divins, o tan sols de dur al màxim la
narcissització dels jos buscant a qualsevol preu la miserable ―curta, finita,
evanescent― glòria pròpia, o, dit altrament, el vulgaríssim épater le
bourgeois?
diumenge, de maig 18, 2025
Òptica de segon grau
és sols demora il·luminada, diguem,
la mort donant a llum una nova
de brillant esglai: mireu, el poeta ens obria
a una major naixença, dubtada
tant com sabuda. La llum venia, ens ve,
gairebé ombra, insòmnia o somni, en mormol
desclavat de la por i estès, si fos possible,
a l’impossible que mai no arribarà,
però ja és sempre aquí, paraula deposada
en crit, en clam: benaventurats els tous,
que els serà obert el pas a la visió de l’àngel.
dissabte, de maig 10, 2025
Carnisseria
Vivim, el terra és un vidre primíssim,
diríeu fràgil, si no fos que, per durada
de segles l’hem vist remuntar-se
i fer-se i refer-se de manera prou detinguda
per anomenar-lo ser, i no, no és pas
que els ulls ho vegin del mirar seu, són,
des del setial del front i per a aquestes coses,
miops, i és de coneguda ciència
que no formen part del desgavell del témer,
diguem la mort, l’amor, l’oracle, l’esma
de ser-hi un dia més. No sabem res
que no estigui en el cruixir i el séc de la carn
quan el cos reclama que no el deixem sol.
dilluns, de maig 05, 2025
Skekinah
tots dos, tots dos ho2 per als qui en viuen,
la sístole i la diàstole del món.
Ara, però, sóc on no res em parla ni em fou sola,
amb passat pes i sons i traus. La mort
em ronda i se m’ha endut ja, peça a pedaç,
mig tronc. Som del lloc on el morir ens engrapa
quan fa florida. El record, què és? L’un
a l’altra ens vinguérem: el teu camí fou curt,
però il·luminat, i aquesta en blanc
i negre foto atesta, si calgués, que fores.
No m’han seduït mai, les fotos, són testimoni
de la fallida de l’instant: el cop del cor
aquí no hi mana. Hi ha recança
quan no se sap si ets davant d’un crit o un mur.
Clavo un senyal en aquest punt, un rastre
per als qui a tort o a dret estimen: Amor,
o, amb altra nomia, el Bé, és l’únic far
dins el redós del qual valgui la pena trobar-nos.
