Atzabeja

Llegeixo Vicent Todolí, Quisiera crear un jardín. Amb una trajectòria remarcable com a director d’institucions museístiques i com a curator ―diu Vicent que aquest “a cura de” expressa millor la feina; també impressiona més―. Un bon dia decideix tornar a l’origen, la casa pairal on va néixer i es va fer, on el seu pare tenia i hi havia encara tot un conreu de varietats tarongereres. És aquí que es re-troba ell mateix, una pàtria petita, la de debò, res a veure amb les grans elaboracions típiques i patriòtiques. A la fi, podrà crear realitat, més diversificada i, prova i error, natural i nova. Heideggeraniament parlant, es podria dir que acompleix o ho intenta el seu projecte existencial. Enveja sana.

La lectura acabada, aquest lector es queda amb el regust d’haver-hi trobat molt jo, com si el fet sol d’existir no bastés i hagués de testimoniar-se als ulls dels altres, que fos reconegut, per poder haver existit de cert. Atès el currículum, esperava trobar-hi alguna digressió tocant a obres rellevants o no que Vicent valora o valorava o a algun dels autors o a l’art en si, del qual es limita a reproduir una definició d’un seu amic brasiler:  “l’art com a allò inútil però imprescindible”, suggestiva, però, com tota definició, inútil també. Amb prou coherència, l’arquitectura, diu, més d’un cop i de dos, no és art, perquè no és inútil, té una funció, o, en el millor del casos, a la vista de certes obres que han proliferat les darreres dècades, seria més aviat escultura.

És un llibre, cosa sempre d’agrair, breu, però al petit rumiador que sóc l’ha decebut una mica ―problema meu, no caldria si no―:  molt todolisme en la línia del meu lloc al món i poca carn visiva relacionada amb l’art o fins la cultura en general, per més que la fruita en formi part i s’al·ludeixi, de passada i un si és no és segonejat, a Ferran Adrià. 

# posted by Manuel Ballester @ d’agost 22, 2025 0 comments