Atzabeja

·            Som éssers de desig, diuen. Consumible? Devem ser en una botiga.

·         D’una ametllada obscura claredat sembla sempre el que veiem. Però, mirem?

·         Ésser (humà), paraula, diguem consciència. Un ésser (humà), un jo, fineix amb la mort. Però, pot morir una consciència?

·         Si un jo ho és només si hi ha un tu, som davant de totalitats o d’obertures? Clos o il·limitació?

·         El que dol de recordar els nostres morts, què és:  el que ha perdut qui se n’ha anat o el que hem perdut nosaltres? Avarícia, por o amor? 

# posted by Manuel Ballester @ d’octubre 30, 2024 0 comments

S’ha dit, per qui viu o n’ha viscut l’experiència ―i aquí experiència no és tan sols una cosa que passa, sinó que esdevé―, que el pitjor de la mort no és la pròpia, sinó veure als qui eren els teus precedir-te en el final del temps concedit a la terra, i encara més si no tocava, com s’acostuma dir. Hi estic d’acord, perquè m’he  adonat que el qui dura acaba tenint sentiments semblants als descrits en la síndrome de la supervivència: culpa: no haver fet prou, no haver dit o haver dit massa, els errors, les absències... Sí, se sap, som éssers imperfectes, finits, desubicats, jos fràgils i de vegades feixucs i potser tòxics i tot ―”que viure és més difícil...”―, però el que de cop falta de manera definitiva fa nafra, obre una cretlla de cap a cap, un buit abissal, i penso si tal vegada és així perquè no deixem mai per complet de ser el nen que busca la mà de l’adult o de l’altre a fi de saber que no està sol al forn, vull dir, al món.

# posted by Manuel Ballester @ d’octubre 21, 2024 0 comments

Emmanuel Levinas, diferenciant-se en això de manera radical del seu mestre Heidegger, postula que el primer principi ontològic, existencial, de l’ésser humà ―el dasein per al de Baden o el vivant d’Henry, per entendre’ns― no és el ser, sinó l’ètica. I què és l’ètica per al lituà?, doncs la relació amb l’altre, un altre que ell defineix d’estranger, en general ―el poble jueu és intrínsecament estranger al món, i per extensió tot existent―, i d’immigrant, orfe i vídua, en particular; dit altrament, les víctimes del món, els qui pateixen les conseqüències de l’explotació, la marginació, la discriminació, la guerra i/o les violències de qualsevol tipus.

Per a ell, extremament fidel ―bé que en la seva personal interpretació― a la tradició jueva, no es tractaria tant de complir la Llei resultant del pacte d’Elohim amb el poble d’Israel, com de fer que, ara i aquí, cadascú visqui sobre la base d’un pacte d’acord amb la promesa del començament però traduït ara al Bé, principi polar de l’existència de l’ésser humá per damunt de cap altre d’establert.

Això, Levinas ho significa en el rostre de l’altre, ja que l’altre és allò irreductible a mi mateix, inassimilable, mai exhaurible per cap jo, incapaç per tant de ser encabit en una totalitat, ben al contrari, trencant-la i obrint en conseqüència la porta a una altra “dimensió”: l’infinit. ―L’infinit, de no ser-ho ell mateix, obre la porta, alhora i al seu torn, a l’Altre absolut: Iahveh.)

Aquesta introducció em serveis, a despit del que pugui semblar, per parlar d’una excel·lent i més que interessant pel·licula, Green border, de la directora polonesa Agnieszka Holland, que convoca i provoca a reaccionar i actuar davant d’una de les més anorreadores tragèdies de tots els temps, i, de forma agusada ―per la quantitat i intensitat del moviment, la proximitat i la informació que l’envolta―, del temps nostre: les migracions.

Green border se situa a la frontera entre Bielorússia i Polònia, una de tantes, que cada dia proven de travessar grups d’immigrants, sobretot de l’Orient Mitjà. La brutalitat, l’odi, el menyspreu, les traves legals i les altres, la indiferència, si no la connivència i hostilitat de la població, excepció feta de petits grups de defensa dels drets humans, la falta de compassió, d’empatia, de  comprensió, per no parlar de solidaritat, impensable, són llançats a la cara de qui mira (i veu) com cops de puny de pes pesant perquè es desvetlli.

En una de les escenes, un dels martiritzats, mai més ben dit, migrants confessa: “el meu pecat és tenir un dels pitjors passaports del món”. Com tants d’altres. Desenes de milers de cadàvers encatifen el fons del Mediterrani i el dels altres llocs parells. El rebuig a l’immigrant ―també a casa nostra i molt―, creix de dia en dia. El bonisme és menyspreat, combatut i ridiculitzat cada cop més ―això no priva que, com en l’escena d’Espriu, anem saltant i repetint-nos tot cofois: “som els millors, som els millors, som els millors”. Potser no ho diem en veu alta, però està implícit en el nostre capteniment.

Què fem cadascun de nosaltres davant el rostre de l’altre? On som, quan l’altre és maltractat, exclòs, ignorat o mort? Recordeu la pregunta?, on és el teu germà? 

# posted by Manuel Ballester @ d’octubre 09, 2024 0 comments

PS:  Aquest any, 35 dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles. Des que hi ha estadística oficial, el 2003, són 1.279 dones. Gairebé 800.000 agressors tenen condemna i s’han fet més de 2 milions de denúncies per maltractament.

# posted by Manuel Ballester @ d’octubre 03, 2024 0 comments