dimecres, de desembre 25, 2024
De rel
Què hi ha a dins? Què hi ha a fora?
A dins hi ha el cor, ossos, pulmons, carrils
de suspensions vermelles, neurones, aptes,
en general, als canvis necessaris
al més noble ascens. A fora,
hi ha natures innumerables de color
i olor, immensos espais amunt,
no se sap ben bé per què tan vastos,
abismes, forces de gravetat i d’altres noms:
nuclears, dèbils, fortes, i molses
sense nom encara. Però,
a més de tot això i sobretot, a fora hi ha l’altre,
aquell qui ens arrenca
al jo i al mi mateixos i ens posa
enfront del terrible interrogant: ¿on eres,
quan passava gana i tristesa i dolor
i era víctima d’espoli i violència
per obra de tanta injustícia freda com el marbre?
diumenge, de desembre 15, 2024
Ziga-zagues (3)
Pors. Pors arreu. O diguem-ne reticència, vincle, habitud, llar
del jo... Res segurament de tant humà, no som pas déus. Però, i la paraula? La
paraula és en l’origen; com diu Agamben, o Plató abans d’ell, més enllà no és possible
anar..., si més no, amb paraules. Benjamin distingeix entre la paraula divina,
creadora, i la humana, de segon ordre, nominativa, ja gramaticada, creadora en
el seu nivell (diríem, re-creadora), dotadora de sentit, si bé sempre movible,
mai no exhaurible ―un corrent del judaisme proposa que tota paraula és ja
continguda en el Tetragramaton―. ¿Gosaríem dir que, entre la paraula divina i
la humana, o la de la lògica i la del poeta, hi ha l’espai, infinit,
abismal, in-contenible, en què pot habitar veritat? Heidegger diria amb matisos
que sí, però ell també sembla conscient que es pugui quedar curt i al final
afegeix allò de: “només un Déu podria escatir-ho”.
Del Gènesi al logos, o de Jerusalem a Atenes, o del lògic al
poeta, hi ha una navegació per aigües intranquil·les. El pes del visible és
molt alt, pors ancestrals irredemptes, recuperades i reforçades al llarg de
bona part dels segles de la nostra era, pesen com les forces poderoses de la
gravetat i frenen la possible obertura a l’invisible de què parlava en els
nostres temps Kandinski o a l’infinit que s’obre, levinasianament dit, en la
relació i acolliment de l’altre. Potser, contra el pes afeixugant dels principis
hegemònics al món que habitem, seria més important per al futur de l’humà, no
pas la dinàmica d’activitat i consumpció a ultrança ―plena de mentalitat
dominadora, si no depredadora, i de consecució immediata de satisfaccions i
resultats, dotada alhora de tanta fe com qualsevol altra de les que denostem a
diari―, sinó una d’oberta, receptiva a l’adveniment del que, amb paraula i
sense paraula, no és per norma visible però sí realment existent.
Ziga-zagues (2)
Aquesta por a la pèrdua s’ensuma també en Rilke tot i l’intent
de solució per mitjà de la figura de l’àngel, que unificaria l’aquí i l’allà,
l’altra banda del visible, l’invisible, a més d’un desig més o menys confés i
profund d’algun tipus de fusió: la terra que s’endolceix per acollir-nos. És
poc clar que hi hagi un déu flotant per l’esquena de la paraula, però sí que hi
ha una sentor del diví, i sempre la presència d’allò espiritual transcendent.
Els orientalistes es mouen també, si fa no fa, en
aquest àmbit, indeterminat per definició o necessitat: no se sotmeten a la
matèria, pura aparença canviant i perible, però tampoc l’abandonen del tot: la
mar hi és, només s’ha d’entendre que ella és nosaltres i nosaltres ella,
metàfora vàlida per a tot l’univers, amb molt de contacte amb els corrents
místics de les nostres tradicions ―les religions, teories i construccions
derivades del Llibre.
Per la banda dels positivismes i neopositivismes varis, el fort reduccionisme i el difícil de conciliar-lo amb el que es desprèn de la comuna, més o menys, natura humana: desig, anhel, falta, prevalença de l’experiència viva per damunt de la mesura i la dada, capacitat d’obertura a l’esdeveniment, al ser..., els farien ―a hores d’ara, assuaujades, si no depassades, les etapes dures del paradigma― força irrellevants per a esperits crítics en actiu. En el fons, conseqüència de l’ascendent d’una raó plenipotenciària, també fóra la por, a perdre el jo (pre)dominant ―prolongació de la raó dominant, en el doble sentit de prevalent i conquistadora del món― i a perdre’s amb la pèrdua, per dir-ho amb traç gruixut.
Ziga-zagues (1)
El que ens envolta és el donat, el que hi ha quan naixem i arribem aquí. Maragall (es) pregunta: “Si això ja és tan formós, Senyor, què més ens podeu dar en una altra vida?”. No gaire lluny en el temps, Rilke proposa: darrere aquesta bellesa, sense deixar-la enrere, hi ha el que no es veu ni es pot dir, tan bell, o més, com terrible, i l’àngel; si ho poguéssim veure, seriem aniquilats. Steiner apunta a la necessitat humana d’Absolut i la recerca incessant que se n’ha fet i se’n fa. L’Orient indaga sobre el real oceànic (l’ona és la mar) o el batec que ho sosté tot, dit molt a l’engròs, o sobre la consciència còsmica que és i componem entre tots. Els neoplatònics parlaven de l’U i les seves emanacions. Spinoza d’un Déu pan. Se n’hi poden afegir: l’Absolut très très concret d’Henry; l’Esperit que es recupera a ell mateix d’Hegel; i un llarg etcètera.
Més ençà hi ha els altres: l’Atenes reinterpretada (o no) com
a immanència del que hi ha, les possibilitats il·limitades inherents a l’existència;
Nietzche i el caos vital subjacent, dionisíac, d’on alçar el nou home ―passem
de llarg pel masclisme exprés―: la immanència total; afegim-hi el positivisme materialista
tout court; les pulsions i els significants reals psicoanalítics;
el cientisme més “progre” en què allò que no es pot dir és, de fet, allò de què
encara no es pot dir res; el materialisme històric tan volgudament material
però tan messiànic ell... Per descomptat, res no tenim a dir dels qui tan se’ls
en fot una cosa com l’altra.
Sóc del parer que el dubte, si no és patològic, salva:
permet mantenir un esperit crític raonable i acceptar que el canvi és l’essència,
d’haver-n’hi cap, no solament de la natura i les coses, sinó dels mateixos éssers
humans. Veient-ho així, podria semblar que tots aquests supòsits es queden, diguem,
a mig camí, com una posició adoptada enfront o enmig del conjunt. Per posar un exemple,
en el cas de Maragall hi hauria un sentiment dolorós de pèrdua, o, més aviat,
de por de pèrdua, i de demanda de compensació: què superaria el que hi
ha, cosa inimaginable en si i que potser només l’accés a un absolut, subjectiu,
en el seu cas, Elohim, bastaria a satisfer o a compensar, si tanta bellesa es
perd.
dijous, de desembre 12, 2024
Angeologia, prolegòman
En el món de les escales
per damunt del terra hi ha el cuc,
més amunt encara els qui tenen un
cervell complex, i a sobre,
els que disposen, si és que no ho són,
de paraula. La paraula nomena
i, doncs, fa existir; no pot,
com la divina, crear: la divina
no és a l’abast de ningú; si hi fos,
ens aniquilaria. Fa falta
una mediació: l’àngel. És cert, els àngels
enlluernen i són de rius alts; ara,
tenen els peus de fang: sense humans
que els sostinguin, deixen de ser transparents
i es fonen. Té cap sentit tot plegat?
La paraula: alfa i omega, origen, i recuperació
al replà més alt de l’escala.
divendres, de desembre 06, 2024
Tàpies: la taca negra
La Universitat Pompeu Fabra té un espai dissenyat per Antoni
Tàpies, situat en una mena de cripta sota el campus, que du el nom de Sala
de Reflexió. Dividida en tres espais, està pensada perquè el recorregut, habitat
per vàries obres del pintor, constitueixi una mena d’itinerari en el decurs del
qual el visitant ―de fet participant― es va desprenent del llast de
superficialitats que carrega del dia a dia, de la crosta, per dir-ho així, d’inútils
utilitats, fins a arribar a un despullament interior que el mantingui obert a l’esdeveniment
de coneixença, transformació o transcendència, a la visió del centre real de la
realitat, fet de creació i destrucció contínues, de mort i renaixement incessants,
fins al buit necessari perquè hi entri veritat.
Tot l’itinerari , els espais interiors, les obres
disseminades de Tàpies, la disposició, són temes d’interpretació i fites que
marquen, per dir-ho heideggerianament, l’horitzó d’aquest món particular que pel
sol fet d’estar sota terra ja es distancia del normal. Les interpretacions són
inexhauribles: el díptic, l’altar, les cadires... Però el que interessa aquí és
una taca negra, vagament rectangular, a la paret, amb una creu a cada costat.
Quan s’hi arriba, es podria dir, al meu parer, que tot i ser-ne una part és el
punt neuràlgic de la instal·lació.
La taca vindria a ser una mena de topall: més enllà no és possible
anar, perquè més enllà hi ha, potser, allò completament altre, absolut, allò de
què, en el nostre món, en la paraula del nostre món ―subsidiària, que diria
Benjamin, de la divina, creadora―, no es pot dir res perquè és incognoscible i
inaprehensible: Déu o Vida o fons nutrici o oceà palpitant del tot o el que
sigui. Allò altre, si hi és.
Les creus a cada banda ho reblarien, serien com un ressò del que digué Elohim a Noè en els reculats temps dels aiguats totals: “posaré l’arc al cel perquè sàpigues que és tot passat”, dit sigui de manera aproximada, no sóc gaire aprofundit d’aquests textos. L'interès per l'espiritualitat oriental de Tàpies no treu que, com tots nosaltres, sigui fill de la tradició judeocristiana en què hem nascut i ens hem criat i tregui el que hi ha d'esperit autèntic en totes dues. En qualsevol cas, que se’m disculpi, si cal, al capdavall, com deia Nietzche, en aquest món tot són interpretacions, començant per la seva esclar.
