dimecres, d’abril 30, 2025
Mort ençà, mort enllà
Naixem, ens reproduïm (cada cop menys) i morim. Té cap
sentit, això? Som mera biologia a l’empara de l’atzar, la necessitat i
l’oportunitat? Un joc cec de racionalitat ad hoc i no li busquis
els tres pèls al gat?
Segur, hi ha qui no li cal res més: “he vist naus en flames més enllà d’Orió”,
diu el de Ridley Scott, “ara toca morir”, per més que ni ell volia morir: el que es desconeix pot ser causa d’espant o
inquietud.
L’home, teoritzava Heidegger (li concedirem que es referia a
l’ésser humà, sigui home o dona o mig i mig o un terç o res o el doble de
cadascun), és l’ésser que es qüestiona el ser i ser i s’ho pregunta, i,
afegim-hi a tall de precisió, aspira al sentit i no pot deixar de
fer-ho.
D’aquí, mites, religions, aquestes altres religions més o
menys paganes que són els comunismes, anarquismes, comunitarismes..., a banda dels
retorns a i demés utopies de tota mena; deixem els preppers fora.
La mort, dintell o mur, buit o no-res, còsmic o invisible cors o consciència gran o petita, per ella mateixa, nos ens aportarà cap resposta mai, aproximada o ferma. A l’hora de la veritat, compte, tan sols, el que haguem obrat “cap a fora i cap a dins” en el temps que duràrem al jardí. La resta, si n’hi ha i per dir-ho bíblicament, ens seria donat de més a més.
dijous, d’abril 24, 2025
Amb esclops als peus
el poeta. I diem que sí, o, prudents,
hi posem un potser, necessari
quan el cert és impossible fundar-lo. Tot
el que vèiem, sentíem i bastíem vius,
és el que queda, o, més ben dit,
el que prenyà l’instant i no ha de perdurar.
Tant és; que hi fórem, fórem i ens férem,
fou i basta, per més que fos pogués
que allò que ha estat no pugui, per complet,
deixar de ser. Amor, matèria viva, enfila
tot el que és cor i sang i ossatura, i ho sosté
d’ombra a ombra, regenerant-se sempre.
dilluns, d’abril 21, 2025
Responsabilitats
En temps del combat, joves i extremament sabedors com
ens pensàvem que érem, quan trobàvem (o topàvem) algun captaire pel
carrer, pensàvem i/o dèiem allò de: és problema de l’Estat, la caritat només
consolida la situació. El problema és que els de dalt, es diguin com es diguin
i siguin qui siguin, no sembla que ho hagin resolt mai ni, mirant-ho bé, que resolguin
en cap futur mediat o immediat.
I no, no resoldrem tampoc res, però amb l’ajut algú potser
podrà menjar o beure una mica calent o sobreviure un dia més (cosa que ja
plantejà Brecht en un poema famós). Fins on arriba la (nostra) responsabilitat?
No som tots responsables de tots o de tot? Qui en fixa els límits? O ens acomodem
al, sóc jo el guardià del meu germà?
dimecres, d’abril 09, 2025
Parracs. Berenen
els rius, que el món que roda empeny
per als pulmons del viu. On és,
l’aire? I això que el cor s’ha empetitit tant
que no és segur que es mogui,
tret que, el que sense crit, crida,
metabolitzi el sisme que neix del verm
i el que no es veu canviï sense moure’s de lloc,
el dia fet llum, i la llum, fonda.
divendres, d’abril 04, 2025
Sobre el dubte
Què fou primer, la paraula o el subjecte que la
parla?
La paraula ho crea tot, el món, les coses, nosaltres.
Com hauríem pogut crear allò que ens conté?
La paraula fa que, el que és, sigui, que tingui
sentit l’univers sencer, això donat que ja era aquí abans que hi arribéssim. La
paraula, si es pot dir així, és l’univers de l’univers, la font de tot
plegat o el seu úter. Prenent de biaix no recordo bé si Freud o Lacan: “là
où quelqu’un parle, il fait jour”.
Podríem proposar, fent un pas més, que un tal univers
és una mena de Verb fet carn?, tindria sentit?
No, esclar, si ens movem dins la premissa que només el que
és falsable en té (de sentit), ara, llavors què en té?, res? Per definició,
podria ser. I, de fet, hi ha qui ho ha apuntat, si no afirmat.
És possible, viure sense atorgar o trobar sentit (entre
altres coses, al viure mateix)? Sobreviure, segur, és a dir, respirar, menjar,
reproduir-se, morir; al capdavall, hem deixat mai de ser “animals” (cossos, si
voleu)?
Però, viure?, ergo, estimar, desitjar, voler,
imaginar, lamentar, perdonar, explicar(se), entendre(‘s)...
Potser, aleshores, se cerquin altres respostes, cap de
falsable, però amb sentit: Vida, Consciència o Fons bategant còsmics, Buit,
Matèria o Llum viva, Déu...
Com és natural, també podem pensar que, cal, una resposta
(ferma, última, la Veritat)? I, què fóra, aquesta veritat? Qui la garantiria?
O també, s’ha de triar? O encara, si en trio una, l’he de
mantenir en exclusivitat?
No ho sé, però m’atreviria a dir que el dubte salva. Si no
hi ha ni un gram de dubte, tots som nazis en potència.
