Atzabeja

"nous renvoie sans fin de la pensée de la mort à la mort de l'être pensant, de la pensée englobante et englobée à la mort englobée et englobante, et vice versa de la mort triomphante à la pensée qui pense cette mort et la nie et la dépasse." 

(Vladimir Jankélévitch)

# posted by Manuel Ballester @ de desembre 13, 2025 0 comments

Ahir, una amiga em preguntava:  creus en la reencarnació? No, no hi crec, i algunes versions fins em resulten dures d’entendre. Però, afegia, estic obert a acceptar que hi pugui o, fins i tot, que hi hagi d’haver alguna cosa (quelcom) que doni sentit a tot plegat:  tanta desmesurada immensitat còsmica i no còsmica que ens envolta és per complet incomprensible, sobre d’innecessària, si no hi ha algun sentit que la justifiqui.

Per descomptat, em puc quedar tan ample dient, com he fet molts anys, que som una simple, per més brillant que en sigui l’espurna, excrescència en un roc perdut en intergalàctics espais, sorgida gràcies a una excepcional i més atzarosa encara combinació química en algun moment. Però això, no ens enganyem, és una altra manera de parlar de miracles, i m’estimo més optar per alguna hipòtesi amb profunditat poètica i llarg abast que reconciliï cada consciència humana amb el fet de ser humà.

Jankèlevitx pregunta:  pot morir, una consciència? Bona pregunta, perquè mentre que el cos i el jo són entitats encarades a la mort i entenc que el jo de cadascú, de manera molt probable, mor quan mor, la consciència, en canvi, planteja dubtes.

Una consciència no és ni el cogito que pensa ni la pura, si hi és, dinàmica neuronal que hi dóna físic suport. La consciència no és per res necessària a la supervivència de l’espècie. Està pel damunt de la vida sensitiva i experiencial de cada jo, és alguna cosa més que la suma de les altres característiques físiques i no físiques pròpiament humanes. Aristòtil ja parlava de dos intel·lectes. Jung parla d’una consciència eixamplada, potser no sols individual. Per l’orient, d’alguna mena de consciència còsmica. Hi ha en tot això, alguna cosa que s’escapa de les grapes de la biologia estricta.

El determinisme d’estricta obediència fa temps que es va acabar. Fóra de capficats creure que no es pot creure res més que la proposició o la hipòtesi realment verificable:  vivim de la paraula i de les interpretacions que fa d’allò real, sigui el que sigui allò real. Un altre tema seria la fe, en què no té lloc el dubte i que, dit sigui de passada, no és només un qüestió d’àmbit religiós, també del científic, en especial a l’hora de les pre-suposicions. Com deia Vattimo, al màxim que podem aspirar és a creure que creiem. I a no perdre mai una dosi saludable de dubte. I el salt a la fe implica això, un salt, que ara com ara no estic en condicions de fer.

[Personalment, però, no descarto que hi pugui haver veritat en la poètica que diu que el que es creu es crea.]     

# posted by Manuel Ballester @ de novembre 29, 2025 0 comments

Estimacions més aviat conservadores calculen que a l’Univers hi ha uns 2 bilions de galàxies, cadascuna de les quals estaria formada per uns 200 mil milions d’estrelles, a més de la quantitat gairebé infinita de planetes i altres cossos estel·lars que això suposa. Tot plegat en un Univers el diàmetre del qual fóra aproximadament d’uns 100 mil milions d’anys llum, i engrandint-se.

És senzillament inimaginable. Com inimaginables són l’eternitat, l’infinit i altres idees que la humanitat concep que, no per impossibles de ser mesurades i observades, deixen de ser reals, com a mínim per al pensament racional i raonable. Escriu Pascal que “el silenci etern d’aquests espais infinits m’espanta”. No sembla pas una reflexió o constatació exagerada.

Des de molt abans de Tales, els éssers humans s’han meravellat d’aquesta immensitat i han intentat un cop i un altre dotar-la de sentit:  per què hi ha alguna cosa en lloc de res?, es pregunta Leibniz. Quin sentit té aquesta desmesura?, diuen d’altres. O som purs grapats d’àtoms i molècules perifèricament i efímera conscients, sotmesos a llei i sense ulteriors significació o propòsit? Té sentit, preguntar(se) pel sentit? Si no és falsable el que diem, callem, dirà Wittgenstein. Muts i a la gàbia.

Segur? Perquè els éssers fa milers d’anys, o més, que pregunten i es pregunten i cerquen i proposen sense arribar, per descomptat, a cap certesa certa, definitiva. No hi és. Però potser convé, de no quedar-se en el mer càlcul limitat al domini i explotació del món (això implica conèixer-lo) i incorporar altres incalculables però raonades i raonables interpretacions ―en aquest món tot són interpretacions, insistirà Nietzsche― que puguin ser, també, considerades. Sempre amb el dubte salvador present. Ara, qui en tingui prou amb l’àtom, res a dir.

Tot això i més planteja Norbert Bilbeny a Universo y sentido, llibre, dit sigui de passada, afeixugat per la reiteració i un excés de xifres i pàgines, però de lectura del tot recomanable a més d’agradada. 

# posted by Manuel Ballester @ d’octubre 17, 2025 0 comments

El meu pare venia d’un poblet minúscul dels cims alts de Terol. Arribà als quinze anys a Catalunya. En poc temps, autodidacte, es féu una sòlida base cultural i parlà i escrigué el català com un nadiu. Es trobaren amb la meva mare en activitats sindicals, ella al tèxtil i ell dirigent destacat de la CNT als trens. En presidí la primera, sembla, col·lectivització. La mare era a les llistes negres; cap al final de la guerra, el pare fou nomenat alcalde de Manresa.

Cinc anys de presó, dos formant part d’un batalló de treball (cal dir forçat?). La mare i l’àvia soles, pencant per qualsevol preu o netejant locals, amb l’entorn fent-los el buit o pitjor. Treball, suor i angúnies tota la postguerra, amb ell detingut sovint per prevenció o atribuïdes activitats. La misèria general de tota mena patida de ple. En les dècades següents, del no-res, bastiren, on només hi havia pedram i bosc empobrit, un abellar i un hort esplèndids, amb cisterna inclosa, amb les seves soles mans i un infatigable esforç.

Exhauriren la vida lluitant i treballant, sense gastar res en ells mateixos, i no viatjaren mai, tret d’algun càmping on instal·lava la tenda el meu germà i d’alguns dies d’estiu, ja grans, a la costa. Foren els primers éssers grans de debò que he trobat a la vida, molt més, per descomptat, que la majoria dels pregonats públicament com a tals.  

# posted by Manuel Ballester @ de setembre 28, 2025 0 comments

Llegeixo Vicent Todolí, Quisiera crear un jardín. Amb una trajectòria remarcable com a director d’institucions museístiques i com a curator ―diu Vicent que aquest “a cura de” expressa millor la feina; també impressiona més―. Un bon dia decideix tornar a l’origen, la casa pairal on va néixer i es va fer, on el seu pare tenia i hi havia encara tot un conreu de varietats tarongereres. És aquí que es re-troba ell mateix, una pàtria petita, la de debò, res a veure amb les grans elaboracions típiques i patriòtiques. A la fi, podrà crear realitat, més diversificada i, prova i error, natural i nova. Heideggeraniament parlant, es podria dir que acompleix o ho intenta el seu projecte existencial. Enveja sana.

La lectura acabada, aquest lector es queda amb el regust d’haver-hi trobat molt jo, com si el fet sol d’existir no bastés i hagués de testimoniar-se als ulls dels altres, que fos reconegut, per poder haver existit de cert. Atès el currículum, esperava trobar-hi alguna digressió tocant a obres rellevants o no que Vicent valora o valorava o a algun dels autors o a l’art en si, del qual es limita a reproduir una definició d’un seu amic brasiler:  “l’art com a allò inútil però imprescindible”, suggestiva, però, com tota definició, inútil també. Amb prou coherència, l’arquitectura, diu, més d’un cop i de dos, no és art, perquè no és inútil, té una funció, o, en el millor del casos, a la vista de certes obres que han proliferat les darreres dècades, seria més aviat escultura.

És un llibre, cosa sempre d’agrair, breu, però al petit rumiador que sóc l’ha decebut una mica ―problema meu, no caldria si no―:  molt todolisme en la línia del meu lloc al món i poca carn visiva relacionada amb l’art o fins la cultura en general, per més que la fruita en formi part i s’al·ludeixi, de passada i un si és no és segonejat, a Ferran Adrià. 

# posted by Manuel Ballester @ d’agost 22, 2025 0 comments

Llegeixo al diari que en el marc d’un conjunt de manifestacions artístiques diverses, se’n du a cap una consistent a jugar a futbol amb el cap simulat (?!) d’una figura històrica, en aquest cas, el de Franco, el dictador, assassí, repressor cruel, espoliador, violador, colpista, repartidor de misèria i no acabaríem. El comentari d’alguns participants:  “marededeu, quin gust!”.

No hi estètica sense ètica. Fer el mateix que feien feixistes i nazis i tants d’altres (com, ara, els israelians) degrada moralment, socialment i culturalment. Si a sobre s’hi troba cap goig a fer-ho, vol dir que potser podríem haver estat també en l’altre camp o ser-hi. L’art no és res si no aporta res de nou, creatiu i de millora intrínseca al món. Si no, és tan sols una adaptació perfecta a la societat del xou permanent que som. 

# posted by Manuel Ballester @ de juliol 31, 2025 0 comments

Vivim temps de ressonància bíblica. El món s’acaba. Guerres, canvi climàtic, extinció d’espècies, noves malalties de difusió universal i ràpida, cada cop més pocs amb més poder i més pobres (absoluts o relatius) amb menys, desaparició progressiva dels recursos hídrics, exclusió, xenofòbia, materialisme únic de la producció a ultrança, desaparició de qualsevol mena de fons utòpic, de qualsevol imaginable discontinuïtat, antropofàgia de tota poesi de base i destinació humanes, per no parlar del cada vegada més celebrat transhumanisme (?). El món, s’acaba?

Quan era petit, els veïns de l’escala es coneixien, enraonaven, s’ajudaven en el que fos (i es barallaven per la roba estesa), els amics compartien i repartien, els meus pares acolliren gent a casa durant dies i dies, més d’una i dues vegades, que no tenien on anar o on estar-se, la gent se solidaritzava i, dins de la pobresa i desinformació generals, tenia consciència “original” del bé i del mal. No era pas cap paradís i, com sempre, maldats, rancúnies, odis, violències, misèries morals i personals, i el llarg i etern (?) llangardaix fosc de sempre, hi eren i fins abundaven. Però era viu el fons humà que, diuen, ens caracteritza.

Quan un veu els Trup/Musk, Gaza, la misèria ètica europea, la corrupció generalitzada, la tensió armada creixent i cada cop amb més capacitat destructiva (però cal defensar-se!, de què?, de qui?, per què?), la fragmentació o més aviat atomització social multiplicada, el pensament únic estès arreu, el viure a curt termini, l’exigència o necessitat de satisfaccions immediates (qui pot), l’absència de pensament crític, col·lectiu i individual, la confusió dantesca a les xarxes, l’esclafament induït per la massa aclaparadora de dades, i seguiu, seguiu... No sembla, per tornar als ensums bíblics, que estem caient, a velocitat de volums celestes, en l’apocalipsi, joànic o qualsevol altre?     

# posted by Manuel Ballester @ de juliol 03, 2025 0 comments

Torna, però mai se n’havia anat, el vel. Fa la impressió, com en tantes altres coses i àmbits, que estem caient més i més en la voluntat, si no el desig, de resoldre els problemes, les situacions o els dubtes a cop d’ace, d’una vegada i per sempre, estalviant-nos de jugar punts llargs.

Fa ja uns quants anys se’n començà a parlar ―parlar parlar, se n’ha parlat mai?― arran de l’increment de la immigració, tot negligint les pròpies migracions anteriors, i dividint-la en bona o dolenta:  por de l’altre, el diferent, sense tenir en compte que tots som immigrants en aquest món, fet nostre només per dret de conquesta. En aquell moment, jo mateix tenia algun dubte tocant al vel integral, el que cobreix tot el cos, però cap pel que fa als altres usos, ja que se suposa, en les avançades societat d’aquí, que vestir-se com a cadascú li roti forma part dels drets fonamentals.

Per què no s’ha de poder dur mocador al cap encara que es faci per identitat religiosa? ―I com ho sabem, que és per identitat religiosa?― O bé, sí, però a l’escola no? No serveix la diversitat de pells, costums i parles com a aprenentatge per a la convivència tot parlant-ne?

Se’ns diu que la societat i l’Estat que la representa són neutres:  ho són? No hi ha diferències socials, econòmiques, de poder o “naturals” que s’imposen als de sota o del costat? Suprimirem les creus, els temples, també els budistes sufís o meditacionals, perquè no garanteixen la “neutralitat”? I què és la neutralitat?, se n’ha de ser, de neutral? Però si no ho som en res:  els interessos personals, locals, grupals o nacionals prevalen sobre la resta fins a anorrear-la, la resta, si cal. 

# posted by Manuel Ballester @ de juny 10, 2025 0 comments

Esclar, la concurrència, democràtica, tu diràs, dels distints interessos durà als equilibris pertinents o tan sols possibles. D’acord, ni que sigui rere un vel espès, però aleshores concorreguem-hi tots i tothom per igual.

En algun racó s’amaga la mare dels ous:  primer, els nostres. Després, els qui són si fa no fa com nosaltres. La resta, els qui no podem integrar (assimilar?), convé rebutjar-los, un cop n’haguem aprofitat, ep!, de manera només provisional, el caràcter d’obra de mà barata i exèrcit laboral de reserva.

Vivim en societats en què impera la por i hi imperarà cada vegada més:  envellides, conservadores, encarcarades, acomodatícies o, més ben dit, acomodades. Brou d’extraordinària qualitat per a l’esplet dels populismes i autoritarismes de costum, per més que semblin nous d’entrada.  

Els mocadors de cap, tan de moda per aquests verals no fa pas tant, ja no hi són. Per sort? Potser sí, no n’estic segur, però com a resultat d’un procés de canvis socials, culturals i de costums dut a terme per les societats mateixes, en cap cas per imposició legal i administrativa de cap mena. No haurien de fer, els altres,  recorreguts semblants? Si els volen fer. Exclosos, com és natural, maltractes, discriminacions i sotmetiments ja previstos i punibles, sempre de manera escassa, per a nosaltres mateixos.

Si no és així potser siguem, només, espills de miserables llits de Procust en lloc de llars de drets. 

# posted by Manuel Ballester @ de juny 10, 2025 0 comments

L’art conceptual català, que sembla ser una continuació, diuen, de l’art pobre italià, partia de premisses que podrien ser resumides dient ‘fer coses irracionals amb mitjans racionals’. En destacaven els happenings. Un dels més sonats, en el doble sentit habitual de la paraula, fou el que realitzà (ho explica Victoria Combalia en les seves memòries), l’artista Jordi Benito a la Fundació Miró, posada en marxa feia poc, en què, suspès al damunt d’una parella nua en plena relació sexual, es deixava caure sobre el toll de sang, vessat per un bou o un brau prèviament escorxat en directe davant els espectadors, i s’hi rebolcava. 

Més enllà de les eternes teoritzacions d’avantguarda de l’avantguarda eterna sobre la necessitat de despertar l’espectador ―els qui hi eren presents devien estar ja prou desperts― i d’esquinçar les camises de força del món artístic dominant i dominador ―tradicionalista, mercantil, interessat, manipulador...―, potser caldria preguntar-se si qualsevol activitat artística en qualsevol camp no hauria de tenir en compte, o fins fonamentar-se, en un punt de partida previ:  es tracta de crear, és a dir, de fer ex-sistir alguna cosa nova que abans no hi era, fer-nos d’alguna manera divins, o tan sols de dur al màxim la narcissització dels jos buscant a qualsevol preu la miserable ―curta, finita, evanescent― glòria pròpia, o, dit altrament, el vulgaríssim épater le bourgeois? 

# posted by Manuel Ballester @ de maig 27, 2025 0 comments

Naixem, ens reproduïm (cada cop menys) i morim. Té cap sentit, això? Som mera biologia a l’empara de l’atzar, la necessitat i l’oportunitat? Un joc cec de racionalitat ad hoc i no li busquis els tres pèls al gat?

Segur, hi ha qui no li cal res més:  “he vist naus en flames més enllà d’Orió”, diu el de Ridley Scott, “ara toca morir”, per més que ni ell volia morir:  el que es desconeix pot ser causa d’espant o inquietud.

L’home, teoritzava Heidegger (li concedirem que es referia a l’ésser humà, sigui home o dona o mig i mig o un terç o res o el doble de cadascun), és l’ésser que es qüestiona el ser i ser i s’ho pregunta, i, afegim-hi a tall de precisió, aspira al sentit i no pot deixar de fer-ho.

D’aquí, mites, religions, aquestes altres religions més o menys paganes que són els comunismes, anarquismes, comunitarismes..., a banda dels retorns a i demés utopies de tota mena; deixem els preppers fora.

La mort, dintell o mur, buit o no-res, còsmic o invisible cors o consciència gran o petita, per ella mateixa, nos ens aportarà cap resposta mai, aproximada o ferma. A l’hora de la veritat, compte, tan sols, el que haguem obrat “cap a fora i cap a dins” en el temps que duràrem al jardí. La resta, si n’hi ha i per dir-ho bíblicament, ens seria donat de més a més.  

# posted by Manuel Ballester @ d’abril 30, 2025 0 comments

En temps del combat, joves i extremament sabedors com ens pensàvem que érem, quan trobàvem (o topàvem) algun captaire pel carrer, pensàvem i/o dèiem allò de: és problema de l’Estat, la caritat només consolida la situació. El problema és que els de dalt, es diguin com es diguin i siguin qui siguin, no sembla que ho hagin resolt mai ni, mirant-ho bé, que resolguin en cap futur mediat o immediat.

I no, no resoldrem tampoc res, però amb l’ajut algú potser podrà menjar o beure una mica calent o sobreviure un dia més (cosa que ja plantejà Brecht en un poema famós). Fins on arriba la (nostra) responsabilitat? No som tots responsables de tots o de tot? Qui en fixa els límits? O ens acomodem al, sóc jo el  guardià del meu germà? 

# posted by Manuel Ballester @ d’abril 21, 2025 0 comments

Què fou primer, la paraula o el subjecte que la parla?

La paraula ho crea tot, el món, les coses, nosaltres. Com hauríem pogut crear allò que ens conté?

La paraula fa que, el que és, sigui, que tingui sentit l’univers sencer, això donat que ja era aquí abans que hi arribéssim. La paraula, si es pot dir així, és l’univers de l’univers, la font de tot plegat o el seu úter. Prenent de biaix no recordo bé si Freud o Lacan: “là où quelqu’un parle, il fait jour”.

Podríem proposar, fent un pas més, que un tal univers és una mena de Verb fet carn?, tindria sentit? 

No, esclar, si ens movem dins la premissa que només el que és falsable en té (de sentit), ara, llavors què en té?, res? Per definició, podria ser. I, de fet, hi ha qui ho ha apuntat, si no afirmat.

És possible, viure sense atorgar o trobar sentit (entre altres coses, al viure mateix)? Sobreviure, segur, és a dir, respirar, menjar, reproduir-se, morir; al capdavall, hem deixat mai de ser “animals” (cossos, si voleu)?

Però, viure?, ergo, estimar, desitjar, voler, imaginar, lamentar, perdonar, explicar(se), entendre(‘s)...

Potser, aleshores, se cerquin altres respostes, cap de falsable, però amb sentit: Vida, Consciència o Fons bategant còsmics, Buit, Matèria o Llum viva, Déu...

Com és natural, també podem pensar que, cal, una resposta (ferma, última, la Veritat)? I, què fóra, aquesta veritat? Qui la garantiria?

O també, s’ha de triar? O encara, si en trio una, l’he de mantenir en exclusivitat?

No ho sé, però m’atreviria a dir que el dubte salva. Si no hi ha ni un gram de dubte, tots som nazis en potència. 

# posted by Manuel Ballester @ d’abril 04, 2025 0 comments

Des del punt de vista artístic, plàstic sobretot, Catalunya, durant els segles XVII, XVIII i bona part del XIX, fou poc menys que un desert a despit dels esforços fets per trobar-hi algun tresor destacable, i no tan sols illots com ara el rector de Vallfogona, si és que és realment un cas remarcable literàriament parlant.

I tanmateix, a cavall dels segles XIX i XX i després del preàmbul de la Renaixença, es produeix una autèntica explosió:  modernisme, noucentisme (aquest més aviat com un intent de consolidació), impressionisme, surrealisme i demés vanguàrdies, abstracció, informalisme, orientalisme, racionalisme, que continua fins ara.

Posar-hi noms fóra interminable; per dir-ne alguns:  Gaudí i companyia, els Mir, Casas, Fortuny, Gargallo, els grans Miró, Tàpies i Dalí, Puig, els Sert, Coderch, Bofill, Miralles, i tants d’altres, a més dels àmbits literari i musical, en què passa el mateix.

La pregunta és:  què féu o propicià que, com aquell qui diu, d’un desert se saltés a un segle amb figures tan destacades i en tanta quantitat, no ja a nivell local, sinó universal (si més no, en la part d’atmosfera cultural homogènia a la nostra)?

S’han fet propostes. Per la meva part i com a comentari forà a la més mínima expertesa, penso que sí, que podríem mirar allò de la infraestructura, si encara se’n diu així, i trobar-hi desenvolupament industrial, econòmic, erupció dels valors comunitaris, col·lectius, de geografies i pobles en cerca de reconeixement, de la facilitat de les comunicacions, dels viatges, de l’extensió de l’educació...

Bé, segur que és útil i cert. Però, n’hi ha prou per explicar l’enormitat del salt en tres segles? No és, això de la infraestructura, una mica mecanicista? La creació és del mateix ordre que la producció amb xifra, pes i volum? Allò humà s’esgota en pols de sortida i d’arribada? La matèria mateixa, com s’ha dit, no és cosa viva, llum? Com deia Brecht, el benvolent, aixeca el dit i pregunta. 

# posted by Manuel Ballester @ de març 12, 2025 0 comments