diumenge, de setembre 14, 2025
Esperar de franc
no se sap ell tot sol, però viu gràvid
de tant o més que el sol saber-se: sent.
De vegades, se’n sent.
No és només olor el que la boca espira
ni cuina de sentit. Furga’m a dins
i xisclo. Tot deriva a res si es toca; costa
d’aferrar-se al món. Tanmateix,
espero, trèmol o substància d’eixut,
que a l’altre tomb del clos acer, m’estenguin
la mà els qui em daren l’aire que respiro.
dijous, d’agost 28, 2025
Winner de coll avall
amb el crèdit d’un esperit d’acer,
n’hi ha que els dol l’oxigen de sols néixer
i els arriba abans el plor
que no la llum. Tant de punt d’alba
no passa res; plorar, al capdavall, és cosa
tan noble com esclafir a riure
o la fressa dels goigs, no sempre nets
―i qui sap si no és més càlid en fons, i fondo,
que els saraus de festa i vol ras―. Els tous
estimen com els qui no ho són, i són,
com ells, capaços de resplendir,
encara que no se’ls vegi el foc. És cert,
no conniva, el món, amb el que és fràgil, no
s’hi fa, i deixa que el neci colgui
el que no guia un nord de conveniència. L’estès
i colonial esperit del winner ho encanalla tot.
divendres, d’agost 22, 2025
Vicent Todolí
Llegeixo Vicent Todolí, Quisiera crear un jardín. Amb
una trajectòria remarcable com a director d’institucions museístiques i com a
curator ―diu Vicent que aquest “a cura de” expressa millor la feina; també impressiona
més―. Un bon dia decideix tornar a l’origen, la casa pairal on va néixer i es
va fer, on el seu pare tenia i hi havia encara tot un conreu de varietats
tarongereres. És aquí que es re-troba ell mateix, una pàtria petita, la de
debò, res a veure amb les grans elaboracions típiques i patriòtiques. A la fi, podrà
crear realitat, més diversificada i, prova i error, natural i nova. Heideggeraniament
parlant, es podria dir que acompleix o ho intenta el seu projecte existencial.
Enveja sana.
La lectura acabada, aquest lector es queda amb el regust d’haver-hi
trobat molt jo, com si el fet sol d’existir no bastés i hagués de
testimoniar-se als ulls dels altres, que fos reconegut, per poder haver existit
de cert. Atès el currículum, esperava trobar-hi alguna digressió tocant a obres
rellevants o no que Vicent valora o valorava o a algun dels autors o a l’art en
si, del qual es limita a reproduir una definició d’un seu amic brasiler: “l’art com a allò inútil però imprescindible”,
suggestiva, però, com tota definició, inútil també. Amb prou coherència, l’arquitectura,
diu, més d’un cop i de dos, no és art, perquè no és inútil, té una funció, o, en
el millor del casos, a la vista de certes obres que han proliferat les darreres
dècades, seria més aviat escultura.
És un llibre, cosa sempre d’agrair, breu, però al petit rumiador
que sóc l’ha decebut una mica ―problema meu, no caldria si no―: molt todolisme en la línia del meu lloc al món
i poca carn visiva relacionada amb l’art o fins la cultura en general, per més
que la fruita en formi part i s’al·ludeixi, de passada i un si és no és
segonejat, a Ferran Adrià.
dimecres, d’agost 13, 2025
V, la lletra
xop d’indiferència, potser ni dura?
S’afona l’ésser, i el soroll creix
del món que brega. Fil de l’ordit que és,
no en podria viure absent. Rugues de carn
són mai a flor del que la terra xucla.
Els ulls que hi veuen més que els ulls
flamegen de cap sol, els crema el misto
d’aquest balç immens que no ha sigut, però és, ara,
si o res o sí, i no pas de cop o potser sempre
en tot moment comptat, fòsfor ja blau
del que, per urc d’intuïció i amb v de lletra
capital o toixa, en diem Vida o vida, la que batega
en cada insubstituïble i aniquilable jo.
dijous, de juliol 31, 2025
Franco
Llegeixo al diari que en el marc d’un conjunt de
manifestacions artístiques diverses, se’n du a cap una consistent a jugar a
futbol amb el cap simulat (?!) d’una figura històrica, en aquest cas, el de
Franco, el dictador, assassí, repressor cruel, espoliador, violador, colpista,
repartidor de misèria i no acabaríem. El comentari d’alguns participants: “marededeu, quin gust!”.
No hi estètica sense ètica. Fer el mateix que feien
feixistes i nazis i tants d’altres (com, ara, els israelians) degrada moralment,
socialment i culturalment. Si a sobre s’hi troba cap goig a fer-ho, vol dir que
potser podríem haver estat també en l’altre camp o ser-hi. L’art no és res si
no aporta res de nou, creatiu i de millora intrínseca al món. Si no, és tan
sols una adaptació perfecta a la societat del xou permanent que som.
divendres, de juliol 11, 2025
Puja la febre
el seu espès respir per l’estesa de gespa
de l’ésser viu, el fred perí en algun viaducte
del que, en natura dat, s’esgarrià
entre les cordes vibràtils del productor.
Homo faber.
On és la carn que dol?, el finestral
d’on fer pujar a l’oïda el clam,
la tremolor o la por a la por?
És cert, són, els anys, anats; però,
què se’n féu, del temps?, no dura?, no deixa
ni un mil·límetre de pols?
A voltes sembla el cos una pietosa faula
revelada emboscat pathos. Ningú
pot fer-hi res si són les mans absents, de l’altre.
Reneix, llavors, l’infant que morí mai,
sarments de vinya vella extraviats un dia.
dijous, de juliol 03, 2025
Joànica
Vivim temps de ressonància bíblica. El món s’acaba. Guerres,
canvi climàtic, extinció d’espècies, noves malalties de difusió universal i
ràpida, cada cop més pocs amb més poder i més pobres (absoluts o relatius) amb
menys, desaparició progressiva dels recursos hídrics, exclusió, xenofòbia,
materialisme únic de la producció a ultrança, desaparició de qualsevol mena de
fons utòpic, de qualsevol imaginable discontinuïtat, antropofàgia de tota poesi
de base i destinació humanes, per no parlar del cada vegada més celebrat
transhumanisme (?). El món, s’acaba?
Quan era petit, els veïns de l’escala es coneixien,
enraonaven, s’ajudaven en el que fos (i es barallaven per la roba estesa), els
amics compartien i repartien, els meus pares acolliren gent a casa durant dies
i dies, més d’una i dues vegades, que no tenien on anar o on estar-se, la gent
se solidaritzava i, dins de la pobresa i desinformació generals, tenia
consciència “original” del bé i del mal. No era pas cap paradís i, com sempre,
maldats, rancúnies, odis, violències, misèries morals i personals, i el llarg i
etern (?) llangardaix fosc de sempre, hi eren i fins abundaven. Però era viu el
fons humà que, diuen, ens caracteritza.
Quan un veu els Trup/Musk, Gaza, la misèria ètica europea,
la corrupció generalitzada, la tensió armada creixent i cada cop amb més
capacitat destructiva (però cal defensar-se!, de què?, de qui?, per què?), la
fragmentació o més aviat atomització social multiplicada, el pensament únic
estès arreu, el viure a curt termini, l’exigència o necessitat de satisfaccions
immediates (qui pot), l’absència de pensament crític, col·lectiu i individual,
la confusió dantesca a les xarxes, l’esclafament induït per la massa aclaparadora
de dades, i seguiu, seguiu... No sembla, per tornar als ensums bíblics, que
estem caient, a velocitat de volums celestes, en l’apocalipsi, joànic o qualsevol
altre?
divendres, de juny 20, 2025
Sobreeixir
de cap natura obra, sobre els quals trenqui
aïrada l’aigua únicament per perdre’s
sense que es commogui el roc.
Aquí, la carn, la que sobreïx os i proteïnes
i sent i s’espanta i s’obre al dar-se
potser de primera àgrafa hora, es bada
al vern no proveït de llengua del que, dels cent mil,
baixa, sense càrrega de sal, o surt del mar,
d’on fressa al fons del fons allò que cap del nostres ulls
fóra capaç de veure, predi de l’àngel poc o molt
servil que analfabet i cec al món
ens desclava del peu ferm, si hi era, i ens deixa,
tremolant, al ventre del que, tan de manera humana,
en diem dubte, monstre ja no del jo, que potser,
i només potser, salva, lluny les hores
amb precisió de compte que no serien
sinó esquitxos del que tan sòlid sembla ser.
dimarts, de juny 10, 2025
Des-en-velar-nos (1)
Torna, però mai se n’havia anat, el vel. Fa la impressió,
com en tantes altres coses i àmbits, que estem caient més i més en la voluntat,
si no el desig, de resoldre els problemes, les situacions o els dubtes a cop d’ace,
d’una vegada i per sempre, estalviant-nos de jugar punts llargs.
Fa ja uns quants anys se’n començà a parlar ―parlar parlar,
se n’ha parlat mai?― arran de l’increment de la immigració, tot
negligint les pròpies migracions anteriors, i dividint-la en bona o
dolenta: por de l’altre, el diferent,
sense tenir en compte que tots som immigrants en aquest món, fet nostre només
per dret de conquesta. En aquell moment, jo mateix tenia algun dubte tocant al
vel integral, el que cobreix tot el cos, però cap pel que fa als altres usos,
ja que se suposa, en les avançades societat d’aquí, que vestir-se com a
cadascú li roti forma part dels drets fonamentals.
Per què no s’ha de poder dur mocador al cap encara que es
faci per identitat religiosa? ―I com ho sabem, que és per identitat religiosa?―
O bé, sí, però a l’escola no? No serveix la diversitat de pells, costums i
parles com a aprenentatge per a la convivència tot parlant-ne?
Se’ns diu que la societat i l’Estat que la representa són neutres: ho són? No hi ha diferències socials, econòmiques, de poder o “naturals” que s’imposen als de sota o del costat? Suprimirem les creus, els temples, també els budistes sufís o meditacionals, perquè no garanteixen la “neutralitat”? I què és la neutralitat?, se n’ha de ser, de neutral? Però si no ho som en res: els interessos personals, locals, grupals o nacionals prevalen sobre la resta fins a anorrear-la, la resta, si cal.
Des-en-velar-nos (2)
Esclar, la concurrència, democràtica, tu diràs, dels
distints interessos durà als equilibris pertinents o tan sols possibles.
D’acord, ni que sigui rere un vel espès, però aleshores concorreguem-hi
tots i tothom per igual.
En algun racó s’amaga la mare dels ous: primer, els nostres. Després, els qui són si
fa no fa com nosaltres. La resta, els qui no podem integrar (assimilar?), convé
rebutjar-los, un cop n’haguem aprofitat, ep!, de manera només provisional, el
caràcter d’obra de mà barata i exèrcit laboral de reserva.
Vivim en societats en què impera la por i hi imperarà cada
vegada més: envellides, conservadores,
encarcarades, acomodatícies o, més ben dit, acomodades. Brou d’extraordinària
qualitat per a l’esplet dels populismes i autoritarismes de costum, per més que
semblin nous d’entrada.
Els mocadors de cap, tan de moda per aquests verals no fa
pas tant, ja no hi són. Per sort? Potser sí, no n’estic segur, però com a
resultat d’un procés de canvis socials, culturals i de costums dut a terme per
les societats mateixes, en cap cas per imposició legal i administrativa de cap
mena. No haurien de fer, els altres,
recorreguts semblants? Si els volen fer. Exclosos, com és natural,
maltractes, discriminacions i sotmetiments ja previstos i punibles, sempre de
manera escassa, per a nosaltres mateixos.
Si no és així potser siguem, només, espills de miserables llits de Procust en lloc de llars de drets.
dimecres, de juny 04, 2025
Càntic de càntics
que ens enfilem una mica
en un d’aquests rocs no fets
per als ulls, veurem
com són arbrades, verdes,
com som fluents bassals d’aigua,
salts, rius, plens de vida als marges.
dimarts, de maig 27, 2025
Oh, l'art
L’art conceptual català, que sembla ser una continuació,
diuen, de l’art pobre italià, partia de premisses que podrien ser resumides dient
‘fer coses irracionals amb mitjans racionals’. En destacaven els happenings. Un
dels més sonats, en el doble sentit habitual de la paraula, fou el que realitzà
(ho explica Victoria Combalia en les seves memòries), l’artista Jordi Benito a
la Fundació Miró, posada en marxa feia poc, en què, suspès al damunt d’una
parella nua en plena relació sexual, es deixava caure sobre el toll de sang,
vessat per un bou o un brau prèviament escorxat en directe davant els
espectadors, i s’hi rebolcava.
Més enllà de les eternes teoritzacions d’avantguarda de
l’avantguarda eterna sobre la necessitat de despertar l’espectador ―els
qui hi eren presents devien estar ja prou desperts― i d’esquinçar les camises
de força del món artístic dominant i dominador ―tradicionalista, mercantil,
interessat, manipulador...―, potser caldria preguntar-se si qualsevol activitat
artística en qualsevol camp no hauria de tenir en compte, o fins fonamentar-se,
en un punt de partida previ: es tracta
de crear, és a dir, de fer ex-sistir alguna cosa nova que abans no hi
era, fer-nos d’alguna manera divins, o tan sols de dur al màxim la
narcissització dels jos buscant a qualsevol preu la miserable ―curta, finita,
evanescent― glòria pròpia, o, dit altrament, el vulgaríssim épater le
bourgeois?
diumenge, de maig 18, 2025
Òptica de segon grau
és sols demora il·luminada, diguem,
la mort donant a llum una nova
de brillant esglai: mireu, el poeta ens obria
a una major naixença, dubtada
tant com sabuda. La llum venia, ens ve,
gairebé ombra, insòmnia o somni, en mormol
desclavat de la por i estès, si fos possible,
a l’impossible que mai no arribarà,
però ja és sempre aquí, paraula deposada
en crit, en clam: benaventurats els tous,
que els serà obert el pas a la visió de l’àngel.
dissabte, de maig 10, 2025
Carnisseria
Vivim, el terra és un vidre primíssim,
diríeu fràgil, si no fos que, per durada
de segles l’hem vist remuntar-se
i fer-se i refer-se de manera prou detinguda
per anomenar-lo ser, i no, no és pas
que els ulls ho vegin del mirar seu, són,
des del setial del front i per a aquestes coses,
miops, i és de coneguda ciència
que no formen part del desgavell del témer,
diguem la mort, l’amor, l’oracle, l’esma
de ser-hi un dia més. No sabem res
que no estigui en el cruixir i el séc de la carn
quan el cos reclama que no el deixem sol.
dilluns, de maig 05, 2025
Skekinah
tots dos, tots dos ho2 per als qui en viuen,
la sístole i la diàstole del món.
Ara, però, sóc on no res em parla ni em fou sola,
amb passat pes i sons i traus. La mort
em ronda i se m’ha endut ja, peça a pedaç,
mig tronc. Som del lloc on el morir ens engrapa
quan fa florida. El record, què és? L’un
a l’altra ens vinguérem: el teu camí fou curt,
però il·luminat, i aquesta en blanc
i negre foto atesta, si calgués, que fores.
No m’han seduït mai, les fotos, són testimoni
de la fallida de l’instant: el cop del cor
aquí no hi mana. Hi ha recança
quan no se sap si ets davant d’un crit o un mur.
Clavo un senyal en aquest punt, un rastre
per als qui a tort o a dret estimen: Amor,
o, amb altra nomia, el Bé, és l’únic far
dins el redós del qual valgui la pena trobar-nos.
dimecres, d’abril 30, 2025
Mort ençà, mort enllà
Naixem, ens reproduïm (cada cop menys) i morim. Té cap
sentit, això? Som mera biologia a l’empara de l’atzar, la necessitat i
l’oportunitat? Un joc cec de racionalitat ad hoc i no li busquis
els tres pèls al gat?
Segur, hi ha qui no li cal res més: “he vist naus en flames més enllà d’Orió”,
diu el de Ridley Scott, “ara toca morir”, per més que ni ell volia morir: el que es desconeix pot ser causa d’espant o
inquietud.
L’home, teoritzava Heidegger (li concedirem que es referia a
l’ésser humà, sigui home o dona o mig i mig o un terç o res o el doble de
cadascun), és l’ésser que es qüestiona el ser i ser i s’ho pregunta, i,
afegim-hi a tall de precisió, aspira al sentit i no pot deixar de
fer-ho.
D’aquí, mites, religions, aquestes altres religions més o
menys paganes que són els comunismes, anarquismes, comunitarismes..., a banda dels
retorns a i demés utopies de tota mena; deixem els preppers fora.
La mort, dintell o mur, buit o no-res, còsmic o invisible cors o consciència gran o petita, per ella mateixa, nos ens aportarà cap resposta mai, aproximada o ferma. A l’hora de la veritat, compte, tan sols, el que haguem obrat “cap a fora i cap a dins” en el temps que duràrem al jardí. La resta, si n’hi ha i per dir-ho bíblicament, ens seria donat de més a més.
dijous, d’abril 24, 2025
Amb esclops als peus
el poeta. I diem que sí, o, prudents,
hi posem un potser, necessari
quan el cert és impossible fundar-lo. Tot
el que vèiem, sentíem i bastíem vius,
és el que queda, o, més ben dit,
el que prenyà l’instant i no ha de perdurar.
Tant és; que hi fórem, fórem i ens férem,
fou i basta, per més que fos pogués
que allò que ha estat no pugui, per complet,
deixar de ser. Amor, matèria viva, enfila
tot el que és cor i sang i ossatura, i ho sosté
d’ombra a ombra, regenerant-se sempre.
dilluns, d’abril 21, 2025
Responsabilitats
En temps del combat, joves i extremament sabedors com
ens pensàvem que érem, quan trobàvem (o topàvem) algun captaire pel
carrer, pensàvem i/o dèiem allò de: és problema de l’Estat, la caritat només
consolida la situació. El problema és que els de dalt, es diguin com es diguin
i siguin qui siguin, no sembla que ho hagin resolt mai ni, mirant-ho bé, que resolguin
en cap futur mediat o immediat.
I no, no resoldrem tampoc res, però amb l’ajut algú potser
podrà menjar o beure una mica calent o sobreviure un dia més (cosa que ja
plantejà Brecht en un poema famós). Fins on arriba la (nostra) responsabilitat?
No som tots responsables de tots o de tot? Qui en fixa els límits? O ens acomodem
al, sóc jo el guardià del meu germà?
dimecres, d’abril 09, 2025
Parracs. Berenen
els rius, que el món que roda empeny
per als pulmons del viu. On és,
l’aire? I això que el cor s’ha empetitit tant
que no és segur que es mogui,
tret que, el que sense crit, crida,
metabolitzi el sisme que neix del verm
i el que no es veu canviï sense moure’s de lloc,
el dia fet llum, i la llum, fonda.
divendres, d’abril 04, 2025
Sobre el dubte
Què fou primer, la paraula o el subjecte que la
parla?
La paraula ho crea tot, el món, les coses, nosaltres.
Com hauríem pogut crear allò que ens conté?
La paraula fa que, el que és, sigui, que tingui
sentit l’univers sencer, això donat que ja era aquí abans que hi arribéssim. La
paraula, si es pot dir així, és l’univers de l’univers, la font de tot
plegat o el seu úter. Prenent de biaix no recordo bé si Freud o Lacan: “là
où quelqu’un parle, il fait jour”.
Podríem proposar, fent un pas més, que un tal univers
és una mena de Verb fet carn?, tindria sentit?
No, esclar, si ens movem dins la premissa que només el que
és falsable en té (de sentit), ara, llavors què en té?, res? Per definició,
podria ser. I, de fet, hi ha qui ho ha apuntat, si no afirmat.
És possible, viure sense atorgar o trobar sentit (entre
altres coses, al viure mateix)? Sobreviure, segur, és a dir, respirar, menjar,
reproduir-se, morir; al capdavall, hem deixat mai de ser “animals” (cossos, si
voleu)?
Però, viure?, ergo, estimar, desitjar, voler,
imaginar, lamentar, perdonar, explicar(se), entendre(‘s)...
Potser, aleshores, se cerquin altres respostes, cap de
falsable, però amb sentit: Vida, Consciència o Fons bategant còsmics, Buit,
Matèria o Llum viva, Déu...
Com és natural, també podem pensar que, cal, una resposta
(ferma, última, la Veritat)? I, què fóra, aquesta veritat? Qui la garantiria?
O també, s’ha de triar? O encara, si en trio una, l’he de
mantenir en exclusivitat?
No ho sé, però m’atreviria a dir que el dubte salva. Si no
hi ha ni un gram de dubte, tots som nazis en potència.
dilluns, de març 31, 2025
Cristal·lografia
Entre el verd i el moll,
fugen els homes, o ho sembla:
cinta de plata a ells. De
fugir a anar no hi ha, sovint, gaire
diferència. Priva el dubte: el
que és vist, no basta, i, de cop,
és cristall brut que a l’ull,
més del color que de la línia, li arriba,
potser, de travessar-lo de dret.
dimarts, de març 25, 2025
Vanitas
Ara ets aquí, amb tots els ferros i arreus,
arbres, rius, bilions d’aus, cànids, quadrúpedes,
bípedes, i aquestes foteses dites
eines d’espessor tècnic per a una vida millor.
De sobte, però, tot t’és món fos, exhaurit
el motí del temps que et vivia.
Pedreta o heroi, diamant o ametlla,
res no farà que el pit o el pols se sotragui mai més
ni que plori l’ull pel que veié un cop o podia
tornar a veure. Diuen alguns: nega’t
en el que és més gran que tu, què?, si el que és
és sempre el domini irreductible de la mort.
dilluns, de març 17, 2025
De zero a infinit, o a la inversa
el món, el ball d’electrons de l’ésser
eixit a la mort ―l’arc que hi du és etern
però és temps encara. Qui viu?,
la Vida, viu. Quin sentit tindria, si no,
aquesta descàrrega de llum a la llum oberta,
aquest cor d’àtom de carn infinit
que en dreta ciència és, si fos cert
que n’és el múscul que el plega i desplega?
dimecres, de març 12, 2025
De deserts i selves
Des del punt de vista artístic, plàstic sobretot, Catalunya,
durant els segles XVII, XVIII i bona part del XIX, fou poc menys que un desert
a despit dels esforços fets per trobar-hi algun tresor destacable, i no tan
sols illots com ara el rector de Vallfogona, si és que és realment un cas remarcable
literàriament parlant.
I tanmateix, a cavall dels segles XIX i XX i després del
preàmbul de la Renaixença, es produeix una autèntica explosió: modernisme, noucentisme (aquest més aviat com
un intent de consolidació), impressionisme, surrealisme i demés
vanguàrdies, abstracció, informalisme, orientalisme, racionalisme, que continua
fins ara.
Posar-hi noms fóra interminable; per dir-ne alguns: Gaudí i companyia, els Mir, Casas, Fortuny,
Gargallo, els grans Miró, Tàpies i Dalí, Puig, els Sert, Coderch, Bofill,
Miralles, i tants d’altres, a més dels àmbits literari i musical, en què passa
el mateix.
La pregunta és: què
féu o propicià que, com aquell qui diu, d’un desert se saltés a un segle amb
figures tan destacades i en tanta quantitat, no ja a nivell local, sinó
universal (si més no, en la part d’atmosfera cultural homogènia a la
nostra)?
S’han fet propostes. Per la meva part i com a comentari forà
a la més mínima expertesa, penso que sí, que podríem mirar allò de la
infraestructura, si encara se’n diu així, i trobar-hi desenvolupament
industrial, econòmic, erupció dels valors comunitaris, col·lectius, de
geografies i pobles en cerca de reconeixement, de la facilitat de les
comunicacions, dels viatges, de l’extensió de l’educació...
Bé, segur que és útil i cert. Però, n’hi ha prou per explicar
l’enormitat del salt en tres segles? No és, això de la infraestructura, una
mica mecanicista? La creació és del mateix ordre que la producció amb xifra,
pes i volum? Allò humà s’esgota en pols de sortida i d’arribada? La matèria
mateixa, com s’ha dit, no és cosa viva, llum? Com deia Brecht, el benvolent,
aixeca el dit i pregunta.
dimarts, de març 04, 2025
Cavall fosc
A la claror del dia o a despit seu,
del gris, el negre o el blanc, l’home del fum diu
el que ningú hauria de voler sentir a dir:
el seu bessó matà el pare. L’ombra
cau sobre el món o hi puja o hi dura, res
no hi fa que el qui ha caigut s’alci cop i cop
front del cavall, dreçat amb el poder
del múscul negríssim amunt,
res no hi fa perquè l’ombra no és d’ara,
sinó presència sense clapa, cova
des de l’origen. Cap seny
tindria per propòsit d’escatir quan fou
que clavà el sofriment la dent
entre els qui respiren de ple i els qui no hi arriben:
l’ésser humà du nafra des que el primer àtom
s’insinuà en el no-res capaç. Som, cridem,
ens dubta el dubte, amem, mentre
el no cicatritzat trau se’ns bada tant com pot.
Pot dir que viu, aquell qui mal mai no ha viscut?
Cometes fugaços, brillem; l’or, només,
que es descolga, no es dol. L’altre,
el que s’il·lumina i mor, murmura i canta i pateix, és
una espurna de llum amb veu que plora i sent
i s’exclama i riu. Un riu tacat de vermell.
dimecres, de febrer 19, 2025
Mandala
a l’altre cantó? No dic un Déu,
això no ens fóra possible saber-ho
ni si hi poséssim de penyora
el cor. Parlo dels meus, dels que amb mi
caminaren, a cop d’amor de vegades
i de vegades de pors. Se sap, ¿qui
arriba enlloc a força de rumiar-hi? Podria
al capdavall solament ser, el que vull,
no perdre la mà que em falta o, sense sang,
haver-ne una de meva. La mort, aquest caragol
de lentitud Guinness, no et deixa endur res:
el que hi fou no t’és, tu ja n’ets fora.
Interrogació:
Es pot fondre, per complet i sempre,
el que tan viu hi hagué en mot, hora i espai?
dilluns, de febrer 10, 2025
Glòria
En una de les platges sobre la ria de Pontevedra, acabats d’arribar-hi a primera hora del matí, alguna cosa va esclatar i de sobte una estesa immensa d’aus blanques va alçar el vol. No hi havia ningú més. Quina glòria.
divendres, de gener 31, 2025
Diamants i cendres
He tingut un somni. Anava amb algú, volíem sortir d’una casa,
gran, però no trobàvem la porta per fer-ho o eren tancades. Començàvem a sentir
un neguit creixent quan, de sobte, se’ns acosta algú i ens acompanya fins a una
altra porta que hi havia en una habitació del costat que no havíem vist o no
havíem sabut veure. Era la sortida.
D’ençà del temps més reculat, els somnis reclamen
interpretació. La significació immediata que li trobo en aquest és que ens
passem la vida amunt i avall, sempre accelerats, sense adonar-nos ni reconèixer
o bé deixant de cantó coses, fets, persones, esdeveniments, que són ben bé al
costat nostre, que ens freguen, ens toquen, però que no som capaços d’entendre o
de fer-hi res. N’hi ha que romanen llargament. Una mica trist, oi? En fi, no
tothom és igual d’inepte, inhibit o poruc.
Ara, de seguida ve al cap una altra interpretació de caire
més col·lectiu que no pas individual: sempre
hi ha algú, quan et trobes en un destret o més dolent encara, disposat a
ajudar-te. Segur que la majoria n’hem fet l’experiència al llarg dels anys.
I és que, allò humà, encara aguanta, a despit d’apocalíptics i espavilats.
Parlem i parlem de pèrdues, personals, socials, còsmiques o
subterrànies; unes com a resultat del pas del temps; d’altres, de canvis en les
condicions reals o existencials de la vida que no podem controlar, o per simple
accident. Ens n’omplim la boca i ens escarrassem a creure-ho, i, de fet, hi ha
un bon grapat de raons per fer-ho. Però potser hauríem de girar, de tant en
tant, el cap i aprendre a veure o a fixar-nos en els diamants que brillen entre
les cendres (el pes del cinema, disculpeu), aquesta solidaritat i generositat
inherents que sempre hi han brillat. Salvem-los, els diamants. Salvem-nos. Salvem
prou de sentit perquè valgui, tot plegat, la pena.
divendres, de gener 24, 2025
De fornals
o els que es dóna un mateix?
I és que som, potser, els nostres
pitjors jutges, o botxins
― de vegades amb justícia,
però al més sovint,
pel forn d’obra reculada
on se serva el caliu viu
i s’aviva per més viure,
costi el que costi al qui viu.
divendres, de gener 17, 2025
Quanta → ∞
Surto al balcó, La gran
ciutat és a tocar de l’ull, però els anys i la gent d’obra han obtingut,
de l’antic domini del primigeni oceà, la
cortesia d’enretirar-se, ancestre com és de tot des que cessà el, diguem-ne,
primer no-res i les aigües de passa lenta s’avingueren a ser el que són. Vist
des d’aquí, semblen ben bé blaves, per més que l’astúcia dels ulls ens enganyin
i omplin de color un batibull d’àtoms que a tot estirar tenen els ossos de llum
pura, vestida de voluntat de ser un cop traduïda a quanta. Encerats, el món se’ns
apar hermós, hoste del miracle. Quin sentit té? És creditor, l’atzar, del folc
poètic de l’ull?; deutora, la paraula, del brou sobreexcitat d’un més que
vellíssim temps, o era abans del temps?; no pesa gens, aquest riu profund que ens
mou i renova i ens fa sentir que som i que, només pel fet que som, som
nosaltres, els qui sentim, els creadors?; perquè, ben mirat, no és res de res,
el riu, si no nosaltres, que som cridats a morir tan sols per perdurar,
després, com a gotes del corrent, avall o amunt, tant se val, perquè són elles,
el riu, el som, no pas com a ressò d’eternitat, sinó com a il·límit batec, només
presència sense baldó ni esquena, el
temps en derisió completa, amb l’altre, sense mis incorporats, innecessaris ja
el tu i el jo, cap pena per servir, una rumor solament a tall d’immensa mà
oberta. La paraula d’entrada?; de sortida també?; una darrere paraula per fer
justícia al tot i tot ésser i alçar-ne veritat? No diguem que no, si és el cas
de paraula, no d’explicar, sinó de casa, llar d’infinitud on habitar-nos, infinitèsims
i infinits alhora.
